"Prometo escribiros, pañuelos que se pierden en el horizonte, risas que palidecen, rostros que caen sin peso sobre la hierba húmeda, donde las arañas tejen ahora sus azules telas. En la casa del bosque crujen, de noche, las viejas maderas, el viento agita raídos cortinajes, entra sólo la luna a través de las grietas. Los espejos silenciosos, ahora, qué grotescos, envenenados peines, manzanas, maleficios, qué olor a cerrado, ahora, qué grotescos. Os echaré de menos, nunca os olvidaré. Pañuelos que se pierden en el horizonte. A lo lejos se oyen golpes secos, uno tras otro los árboles se derrumban. Está en venta el jardín de los cerezos."
Vas triar arbúcies i no hi vas voler renunciar, t'hi vas quedar. L'oratge va regalar-nos la posta del dia que ja no hi eres, i vam fer l'intent de capturar-lo, ara sé que era per tenir-te recent i encara calent, compartint una torrada i enriolant la vida. Ves quina manera de marxar, vaig pensar, ara sé que això era de la ràbia, alberteta de la punyeta, no tocava. Avui fa dos mesos i goso escriure de tu amb ànim refredat i perquè no passi que ningú sàpiga de tu mai més, seré sempre testimoni d'una existència compartida. Ara ja ets mort i ets cendra, i ara també de mort t'estimo, estimo aquesta cendra i estimo el lloc on l'alliberi perquè explicarà sempre el teu record. fins que l'aire ens esvaeixi i siguem germans d'aire, t'estimo Albert. i aquí més captures de vida compartida .
Comentaris