Autorelat

Terra de Keltiks, Píctes, Vikings, McDonalds i dels " set homes " que el 1948 s'hi van establir,..  Knoydart és a l'extrem d'una península situada al nord-oest de les Highlands, i que no ha estat integrada al sistema de carreteres britànic, de manera que només s'hi pot accedir per mar o bé a peu; aquesta opció, -la de caminar-, comporta una dura ruta de dues jornades, tant si és cap a Mallaig com si voleu anar a Glennfinnan, els centres poblats importants més pròxims... Per mar, Knoydart és accessible des de Mallaig amb el ferri per a pedestres, i el viatge, vorejant l'escabrosa costa de les Highlands, dura quaranta-cinc minuts. Val la pena d'arribar-hi si és te només un dia, per via d'aquest transport públic marítim, d'altra banda, smpre fa goig i és és ben curiós deixar-se portar... El totem de Knoydart dissenyat pels alumnes de l'escola primària comunitària local. Una valisa curi...

 els gossos i el nedador de Kilmarnock, l'obra urbana de Shona Kinloch vessa pels carrers d'aquesta ciutat com a reclam per a l'àgora.  Aquest obús humà quatritripulat s'ha convertit en anell opressora: aquest tripulants fa temps que es rovellen a l'unison demanant un obrellaunes. Bronze categòric per a un equilibri aeri, i el nedador surt volant cel amunt.  Si mai passés, sempre quedaran els gossos...

Aquest vespre unes corrandes, en el casament, farem. Una estona divertida segur que la passarem Nosaltres som la família i us hem vingut a explicar La història d’aquestes noies que fa poc es van casar De petites apuntaven que aquí ja hi hauria joc Si la Mar jugava a nines, la Jordina a cavall fort. Totes les ninetes creixen i en edat de treballar al menjador d’una escola el destí les va ajuntar I recordo aquell migdia... al sortir del menjador... La Jordina se li acosta... i la mar li fa un Petó! Fou després de la besada que van agradar-se molt I se’n van anar a fer birres per esbombar-ho a tothom Ves per on, jo a tu et tinc vista... i no se dir-te de què... Ah! Ets aquella de la moto!! la que viu al meu carrer!! Osti tu si som veïnes!com és que no ens haviem vist? Vine a viure a casa meva i ens estalviem un pis     Ja fa temps que viuen juntes i van fent camí pel món I sabent que tant s’estimen ho han de compartir amb tothom ...

Avui divendres 15 de juny, a la Casa de les Altures, seu del Consell Municipal del Districte d'Horta-Guinardó, de l'Ajuntament de Barcelona, han cosignat el seu matrimoni civil la Jordina Rossell Roig i la Mar Mamano Grande. La cerimònia ha estat oficiada per la Regidora de l'Ajuntament, Sra. Montserrat Ballarin a les 17 h. i han actuat com a Testimonis la Maria Calvet, amiga de la Jordina, i la Mercè Trillo, àvia de la Mar. En acabat hem anat tots plegats al Mas Guinardó a fer un berenar i hem aprofitat per a fer coneixènces entre els familiars d'ambdues contractants del matrimoni avui endegat. El proper dissabte dia 23 de juny, revetlla de Sant Joan, es celebrarà la notícia de forma escaient a Can Sans de Viladesens, Alt Empordà, on hi preveiem la concentració de més familiars i amics, fins a 140, que compartirem la celebració de l'esdeveniment. No erem prous i hem volgut ser més, tinc un família que creix...

- Ara tinc un blanc... - com se deia aquell?... - Recordes quan parlàvem de tot i tot seguit? Vigila sempre. Quan arribes a  i cerques les paraules abduïdes en l'obscuritat dels d'això i els d'allò; aquests assassins indeterminants dels mots concrets que bé has sentit a dir, llegit i enraonat tota la vida... Te n'adones de les teves absències i veus per un moment aquell enterboliment, aquella grisor, aquella dispersió en un no res de la teva pròpia consciència, el no control, el forat negre dels embulls, l'aparició de les regressions, la irritabilitat malgrat l'empatia sincera envers els propers... Forats negres als embulls; si els detectes, comença a córrer ...

CERCLES Jorn circular, temps circular, femelles rodonenques, nines d'ulls aparellades, ventres, capcirons, perles, medalles, places amb menuts i ancians fent rotllana, cuques en repòs espiral, botons, bombetes, monedes fredes i vivents... Jo també giro perquè el món no s'aturi. Estimo el meu error concèntric, la voluntat que em llança al meu davant, em para i em retorna per fer-me roda prenys, la gàbia de l'ocell tropical, el disc del sol sanguini i fart, el pleniluni del qual vaig descendir llop cargolat amb una bola de cristall, la ment. Irrompible peixera! ¿Com fugir-ne si el destí és ou d'amfibi i jo medito encimbellant corones sense testa i bombolles de plom, i duc un anell d'or, fidel al meu amor sense sortida?

el 22 de maig a Granollers...

Agraeixo certa fixació pels nombres al meu avi Josep que, quan jo era infant i pujàvem a l'ascensor de casa, em va ensenyar a identificar les formes i els noms dels misteriosos símbols que servien per comptar... com a mínim de l'1 fins al 9.  A l'ascensor de la meva infantesa, entre pis i pis hi havia un tram de paret on les finestretes del cambril et permetien de llegir-hi el nombre del pis al que anàvem arribant. Veies passar el número fixat a la paret per la finestreta, tot corrent de dalt a baix a mida que l'ascensor pujava...  (V ivíem al Congrés, al novè pis d'un bloc allargassat del carrer de Sant Pasqual Bailón que feia xamfrà amb la Riera d'Horta) L'avi ens distreia i ens deia coses, seguint el ritme llarg i feixuc del trànsit d'un ascensor, molt lent, compassat i sorollós, que ens havia de pujar fins a casa i que a mi, i als meus germans més petits, ens acollonia força... Aquesta era l'oració de l'ascensor de l'...

Avui com sempre no hi hem pogut ser tots presencialment però si que el wazz i l'instagram de molts de nosaltres bull amb abraçades i petons de més família que no ha pogut venir. Som família extensa i ens agrada retrobar-nos. Per si era poc, la família creix... Kai Macvarish de la Peña! T'espereeem!! i ja veuràs que bé que ho passarem...

Més enllà del projecte del Parc del Guinardó, - i després el dels Tres Turons- , el rebombori de La Rovira amb la humanitat es perd en la més insondable prehistòria... però si venim cap al segle XX veurem que la Muntanya ha esdevingut un penyal desolat de barraques abandonades i derruides cap al darrer terç de segle...  El projecte del Parc dels Tres Turons, - esquarterat per les urbanitzacions "porciolistes" a les dècades dels seixanta i setanta del nou-cents- , era el d'un parc urbanitzat que incloïa La Rovira, La Muntanya Pelada i La Creueta del Coll; es va aprofitar el finançament de la Barcelona pre-olímpica per fer el salt, i a fe de Déu, quin salt!  La Rovira va fer el salt que hi havia entre el pedregar de Can Baró i el món. Es va retirar molta runa del que havia estat la prolongació i les estribacions de barraques del "Pueblo Blanco". Era conegut com "El Hoyo", el nucli de les barraques que hi havia en el sot d'una antiga pedrera, aq...

De la infantesa a la senectut tot és fluir i pressentir... Perth. agost 2017

Maria Casas i Botet (1935 - 2001) A Montserrat, l'any 1953, 18 anys,  ella no ho sap però als 27 anys de vida li arribaré jo, el 1962, des d'aleshores és la meva mare. Què bonica!

vostre és el maig que adreceu al cel i vostra, la força que la terra impulsa vostra és l'elegància d'una protuberància com vostre aquest tremp fervorós... vostres mostres sostres nostres l'exuberància de l'efímer