Vas triar arbúcies i no hi vas voler renunciar, t'hi vas quedar. L'oratge va regalar-nos la posta del dia que ja no hi eres, i vam fer l'intent de capturar-lo, ara sé que era per tenir-te recent i encara calent, compartint una torrada i enriolant la vida. Ves quina manera de marxar, vaig pensar, ara sé que això era de la ràbia, alberteta de la punyeta, no tocava. Avui fa dos mesos i goso escriure de tu amb ànim refredat i perquè no passi que ningú sàpiga de tu mai més, seré sempre testimoni d'una existència compartida. Ara ja ets mort i ets cendra, i ara també de mort t'estimo, estimo aquesta cendra i estimo el lloc on l'alliberi perquè explicarà sempre el teu record. fins que l'aire ens esvaeixi i siguem germans d'aire, t'estimo Albert. i aquí més captures de vida compartida .
Comentaris