El pare ja era de Vilanova des que s'hi va refugiar, essent menut amb tota la seva llarga família, inclosos ties monges i oncles capellans, -pels bombardeigs constants a Barcelona l'any 1938 i la persecució del clergat-, a Can Xunfleu, cap a Can Pascol, davant de Ca l'Esmandia,... Des d'aleshores que hi tenia coneguts i amics i amigues, i anys més tard el seu germà, en Josep Maria, hi va anar a viure, i això també el va fer il·lusionar a tornar-hi a viure-hi definitivament... massa poc temps. Poc temps, però intens i recordat... l'enteranyinat impedirà que ningú pugui caure per l'ull de l'escala...
Sortint de Vilanova cap a Granollers, a la rotonda de Valldoriolf, en Miquel Xirau hi té una mostra d'obra monumental a l'espai públic.
És una obra molt emotiva i d'arrel vilanovina fins al moll i el mall d'aquest mestre forjador. És la Campana de la Llibertat. Una obra de factura gran, amb una solidesa tan efectiva com imperceptible i que suporta una càrrega simbòlica popular i cívica, excepcional.
Per celebrar la segregació de Vilanova, hi va haver una colla de vilanovins que es van conjurar en fer sonar la campana de Santa Quitèria durant vint-i-quatre hores; els braços que remouen el badall porten els noms d'aquella colla, però n'hi ha afegits dos més, per als vilanovins i vilanovines que van treballar per la segregació municipal però no van poder ser al repic de la campana.
En Miquel ens ha dit aleshores que sempre ha tingut present que en aquells braços hi teniem el meu pare i això ens ha encongit una mica el cor però també ens l'ha il·luminat una mica, deixant-hi perlita per fer-lo fort.
Quan retornàvem a casa amb el cotxe ens hem aturat a contemplar la campana i ho hem fet amb el fons del Céllecs i de Santa Quiteria als seus peus...
Penso que aquesta Campana de la Llibertat, que simbolitza la llibertat dels vilanovins, que ara i avui decideixen pel seu municipi, emmarcada en aquesta ve baixa immensa de Vilanova, està molt ben posada i és un encert. Ens recorda a tots que aquest poble avui existeix perquè hi va haver al seu moment ciutadans i ciutadanes decidits a fer-lo lliure i, el fet de tenir-la avui entre nosaltres, ens ha de fer present que la lluita per la llibertat de tots els pobles continua... sempre hi haurà l'esperança que, un dia, les cendres dels nostres pares es remouran felices pel ressò de la campana de la llibertat.
Salut Miquel Xirau, i molta vida!
(ara em ve al cap que el pare va editar una sèrie de biografies d'esportistes catalans i la va titular "Forjadors de l'Esport Català", en va arribar a veure publicada la primera col·lecció)
És una obra molt emotiva i d'arrel vilanovina fins al moll i el mall d'aquest mestre forjador. És la Campana de la Llibertat. Una obra de factura gran, amb una solidesa tan efectiva com imperceptible i que suporta una càrrega simbòlica popular i cívica, excepcional.
Per celebrar la segregació de Vilanova, hi va haver una colla de vilanovins que es van conjurar en fer sonar la campana de Santa Quitèria durant vint-i-quatre hores; els braços que remouen el badall porten els noms d'aquella colla, però n'hi ha afegits dos més, per als vilanovins i vilanovines que van treballar per la segregació municipal però no van poder ser al repic de la campana.
En Miquel ens ha dit aleshores que sempre ha tingut present que en aquells braços hi teniem el meu pare i això ens ha encongit una mica el cor però també ens l'ha il·luminat una mica, deixant-hi perlita per fer-lo fort.
Quan retornàvem a casa amb el cotxe ens hem aturat a contemplar la campana i ho hem fet amb el fons del Céllecs i de Santa Quiteria als seus peus...
Penso que aquesta Campana de la Llibertat, que simbolitza la llibertat dels vilanovins, que ara i avui decideixen pel seu municipi, emmarcada en aquesta ve baixa immensa de Vilanova, està molt ben posada i és un encert. Ens recorda a tots que aquest poble avui existeix perquè hi va haver al seu moment ciutadans i ciutadanes decidits a fer-lo lliure i, el fet de tenir-la avui entre nosaltres, ens ha de fer present que la lluita per la llibertat de tots els pobles continua... sempre hi haurà l'esperança que, un dia, les cendres dels nostres pares es remouran felices pel ressò de la campana de la llibertat.
Salut Miquel Xirau, i molta vida!
(ara em ve al cap que el pare va editar una sèrie de biografies d'esportistes catalans i la va titular "Forjadors de l'Esport Català", en va arribar a veure publicada la primera col·lecció)
Comentaris