(l'Honorata serà sempre per l'alexandrí, son campaner fidel. Talment com l'Eulàlia un dia fou meva, el 21 d'abril de 1995, era el dia de la terra, el de l'estrena de "Roraate" de Llorenç Barber, amb un holandès i una ampolla d'escocès afegits per companyia)
Pujava amb parsimònia. Duia el clauer penjat al cinyell,
sobre el maluc esquerre, unes claus grosses i de rovell allisat que pesaven de no dir.
Cada cop que avançava un graó per aquell costat, el dringar de les claus
trencava el ressò de la passa anterior que pujava pel cargol de l'escala.
Sempre havia pensat que els constructors havien perdut la referència de les
mesures humanes en fer la catedral.
Sempre m'ha sabut greu que algú es cregui que em sento
superior o que m'agrada de mantenir la meva autoritat per sobre de totes . Vull
deixar ben clar que la meva situació no ha estat mai voluntària i, que si avui
en dia em trobo on sóc, no ha estat pas per que ho hagi demanat. Les coses no
són mai com les volem i nornalment, per no dir sempre , hem d'acceptar-les tal
com venen, soc conservadora. Si estar per sobre dels demés es contemplat generalment com a un
privilegi, és degut en gran manera a que els qui estem per sobre som minoria.
Vet aquí el meu drama, soc a dalt de tot i no puc fer res per a canviar aquesta
circumstància...
Jo prou que replico de manera periòdica i constant per tal de
donar constància de la meva situació irregular. De l'única que he rebut
resposta, tot i que no amb la mateixa regularitat, és de l'Eulàlia, aixó no vol
dir pas que s'acceptin les meves objeccions a l'estat de la qüestió, ans al
contrari, l'Eulália respón sempre amb el seu posat greu de vella sàvia, i amb
una mateixa nota.
-Encara no és l'hora Honorata, encara no és l'hora.
I tanmateix penso que cal anar-ho repetint a tort i dret, i
fer-ho ressonar per tota la Seu, soc humil i solidaria i per aixó m'han exilat.
Estic sola i oblidada no em cansaré mai d'anar-ho recordant.
Els graons eren desproporcionadament alts per a l'allargada
de qualsevol cama mitjanament normal. El canó de l'escala era
desproporcionadament estret per a qualsevol cos de clergue de rodonesa
mitjanament normal. Les espitlleres eren a massa distancia les unes de les
altres per a proporcionar prou llum a l'ullada de qualsevol home...
Pensava que l'escala no podia afrontar-se d'altra manera que
no fos rondinant, la deixatesa d'exabruptes i malediccions proporcionava un
ritme a l'escalada que facilitava la respiració. Es permetia la llicéncia, sempre
sense oblidar-ho a la confessió quinzenal amb el canonge.
Déu ens lliuri de pecat....Tufa de santedat...Déu redéu cag'un sant pere...i les claus de cristu me la pelen...Ora pronovias. amén...
Comentaris