BLUES EN SORD : Llumenetes al turó

Torna a ser setembre, per entrar en convencions. 

En aquest any tant estrany, de sociofòbia imbuïda, si altres remors no ho interrompen i ho permeten, parlo i escolto al cel, més que mai; la nit encara és curta, però cada cop és més gran la presència del fred que s'acosta. 

Entrem al turó en aquell moment en que la nit i el dia s'estimen, i els amants ens deixen veure eixir el sol i pondre's la lluna gairebé al mateix moment... potser un instant més a assolir.

Ja vindran la tardor i altres cels, ara i aquesta, és la nostra lluna de setembre: ...

caurà tota,

esmorteïda, 

Avui encara és permès pensar que; de dia, la lluna, mentre dorm, té per jaç un taronger ,encès de sols ixents i capvesprals, que arrela en la seva cara fosca, -allà on hi tenim l'ànima presonera i enyorada els llunàtics-, Vet aquí que per això el sol, astre gelós, mai ens la mostra, la cara fosca de la lluna, perquè no fem esguard de la nostra ànima i ens adonem que som presoners de la lluna perquè, com ell, també l'estimem.