Cicles

Sender enllà, et retrobes amb un camí per el que ja hi havies passat, i aleshores rememores i tornes a veure les viscissituds i els retrets que has afrontat per tornar a ser aqui. I albires el desesper, una guspira de desesperació, exhaust de moure't en la incertesa...  

La roda del temps ens proporciona la rutina que per a molts és insoportable i la identifiquen associada a l'avorriment. Passa que la rutina ens entreté i ens abdueix de la incertesa del nostre entorn i dels nostres dubtes existencials. Seguir la rutina aporta placidesa mental en fer reposar el dubte i la confusió. Però, alerta, el seguiment de la rutina estricta i sense fisures es perillós. Pot esdevenir que la individualitat i la decisió es perdin en la maquinària de seguiment de la mateixa rutina i aleshores, tu, l'humà peça, et deslliures al sindrome de gel, no ets persona, tot et rellisca,... 

ressignació?  gel?  negació? Síndrome d'humanitat, jo diria,. Hi ha qui troba respostes i hi ha qui respon amb trastorns, i n'hi ha de més o de menys sociables, en el sentit de ser més o menys empatitzats socialment... Es pot afirmar que el sol surt, per unes persones i per altres, cada dia, per acabar amb la incertesa de l'existència d'un nou dia? qui gosaria?