Autorelat

Fas serveis als altres o per una causa?  Ets una persona assertiva? Controles els teus impulsos? Tens habilitat per establir llaços i intimar amb l’altra gent? Tens sentit de l’humor? Tens control intern davant els problemes? Tens confiança en tu mateix? Autonomia? Ets una persona flexible? Tens capacitat per preguntar-te a tu mateix i donar-te una resposta honesta? Veus les dificultats com a reptes? Segueixes endavant passi el que passi? Consideres un contratemps com quelcom temporal? Saps agafar les regnes de la teva vida i no considerar-te sempre una víctima? Quan es presenten obstacles a la teva vida, saps buscar recolzament en els teus amics o en la teva  família? Ets conscient del que penses quan quelcom et va malament? Busques solucions per seguir endavant, davant les adversitats i errors? En fas una muntanya d’un gra de sorra? I per últim, et consideres resilient o et rendeixes davant les dificultats?

A la riba de còdols treballats per una mar famolenca, que mastega història i en vessa escumosa i delitosa engolidora d'espardenyes orfes i enormes, per ara, el teu consol, la teva por de fer-te gran i la teva illa feta d'infantesa, tendra vida innocent,  captivadora imberbe i sempre acompanyada pell salina del teu rostre frec de llavis tacte suau vitel·la, i abraçada mà de de dits creuats, cabana de repòs al final de l'aventura d'estimar, perquè m'agrades i et despullo i em despulles i ens vestim amb la pell mútua i esclaten al cel focs d’artifici aliens a la nostra desfeta essència compartida de mascles animals de vida plena...  per sempre més aquell moment de dolç encontre als nostres cossos, cicatriu per al secret dels contemporanis espontanis intrigats que mai sabran perquè tu i jo som una sola pedra treballada per l'onatge i l’oratge d'una riba marinera mil·lenària,  d'una mar grisa i brava que engull espardeny...

El cap de setmana del 4-5-6 d’abril, a Santa Coloma de Farners, se celebrarà el Festiva Domini màgic, amb participació de diversos poetes de tot el territori lingüístic català, que homenatjaran Vinyoli.  A veure si hi pensem i ens ho fem venir bé per fer-lo company de les nostres veritats. Món Vinyoli. "Gall" dins El Callat, (Pròleg de l'autor), Els llibres de l' Óssa Menor ("Óssa Menor", 26), Barcelona, 1956. Gall que cimeges en la torre més alta, heus-me aquí en la partió de la nit i l'aurora. En la nit del temps crida sempre el teu cant. Temps difunt, temps difunt, et veig com un riu allargant-se en la fosca. De la terra sóc hoste inexpert, sempre en exili, dintre meu, mirant les aigües entre murs de la ciutat abandonada. Gall que cimeges en la nit,gall salvatge endinsat en la boscúria espessa -qui no es mou de la ribera trista, contemplant el pas feixuc de l'aigua morta, mai no et veurà ni sentirà el teu crit. Però e...

Avui he sentit el sol de març sobre la pell, la millor carícia inesperada quan milions de cutícules s'han fos fent l'amor amb els fotons verges. Una carícia física, què dóna molt bona química, el sol de març que avui he sentit a la cara Efectivament, -m'he dit-, sóc viu, i feliç de retrobar-m'hi.

Alça't i mira enllà home de l'urbs, veuràs l'horitzó colgat d'un gris  que destila escuma com un llibre tancat que ofereix el seu  saber, per a qui el desvetlli. Una espècie desoïda i aniquilada pel no res, una  quimèrica delícia rural que potser va existir, però  res en resta. Àcidament, desgrana les teves virtuts sobre el caos i com a  demiürg endreça'l en so de campanes: fosques, gegants,  superbes, il·lustres: Ruralia mor, visca Ruràlia! Escampa els seus fruits germà de l'urbs,  que  com tu, enyoren un no res, un inexistent record en un inexistent paisatge.

Si sabessis, oh amic, les voltes que he hagut de donar evitant l'embús d'aquesta ment recargolada que em sotja, fins arribar al clar moment de l'encís, sempre anhelat, quan derruint l'urc que emmurallava ma essència, he vist la flor que m'empeny a sobreviure malgrat tot. Si ho sabessis, oh amic pacient, potser no em caldria ara d'obrar com a artesà de paraules recercant la bellesa d'uns versos que allibero per deixar empremta, subtil, d'aquesta troballa interior que tant i tant rescabalava el meu estar, per oferir-te quelcom més que una vida. Si ho sabessis, oh amic. Pres de mi mateix he sobreviscut fins que l'he ullada: fresca, tendra, miralls de rosada en vestit vellutat, de joiells despresa, de naixença humil. Més son brillar vela el desig més fastuós l, altrament, desvetlla l'anhel de proïsme. D'aleshores visc, oh amic. Si sabessis, oh amic, quin sentiment somou el boc en retrobar els ramats tan enyorats, vei...

D'una política de fets consumats en diuen solució forçosa. Una Inoperància ben planificada es tradueix per execució directa idea-fet. Mentrestant, tot queda igual i es ben normal l, tal com cal, el calendari avança, electoral, amb un proverbi xinès per a cada dia. N'he vist brillant dalt de tot d'un cimbori dient a per tots que l'havíem errat, i no hi ha altra volta, anem-ho pensant. N'he vist passejant pel costat salvatge, quan no quedaven cors per entristir, voravia greixosa i molta tifa de gos ensopit, fent cas omís als semàfors daltonics,  tuf de gintònic  i escocès aigualit. N'he vist rient aixafant a les iaies fent llufar calces, amb pals a les mans increpant putes a les cantonades, mastegant negres i estripant fanals*. Tanmateix però, estic de sort: Potser això meu és paranoia, Deixaré vendre'm, per quatre dites, ben dites,  quan trobi un psicòtic que em faci el pes. * Potser al gús encara recorda en u...

Potser, voldré tenir-te amb mi per desvetllar la teva son, i sentiré la bífida carícia dels teus somriures. Desvetllant fins a l'últim anell, cos engolit en la teva pell d'escates. Escoltant el teu bes de mort. Sentiré penetrar les teves agulles mortals, fins a deixar-me fondre en l'ennuvolament. Sentiré el fred del traspàs que s'apodera del meu cos. I, prometo tenir per a tu la meva darrera mirada, sobre la taula, un lliri, i a la mà, una destral. Fil de sang al teu front. Olor de sucre. Bardissa escapçada, roig dolor. I el lliri,  marcit de desig. 

En arribar tu, saltàvem per sobre les flames  com la més gran de les volves enceses, enlluernats, xops, com ara quan te’n vas amb les fresques de setembre per endurir el raïm, de suor. I hem dit:  -   Anhels d'ahir esdevenen monstres del present. Idees revellides d'utopies massa elaborades.   Hi ha poca llum a l'horitzó de terrats i colomers, per no haver de dir que gens... L'oblit es gira d'esquena al món dels homes. La supèrbia els fa conductors d'un nou poder; la seva raó, i la seva circumstància, perduda en una creguda importància que espanta l'infant de cadascú, i que jo he retrobat en el somni d'una nit de tu. Tremola petita bleda de sang ardent. Col moradencada d'una bufetada de vent d'argent. Gèlida paraula:   amén. 

No és un verger del Sud, aquí hi plou més sovint, tot i que el ploure també es fa esperar. Hi ha una terrassa per damunt les palmeres i els teulats. La pluja es deixa sentir pessigollejant els vidres. Tornen els cels d'octubre i, un cop més, es tanquen les voltes dels anys que empenyen i avancen, però que sempre tornen. Esdevé la nostàlgia de l'escalf d'allò que passà i fou estimable. Tramunten records per damunt el present, i l'envolten, i s'hi abracen. Riuen i ploren, s'ennueguen, tossen, i ballen. La dansa del record i el retrobat present. El xipolleig de l'aigua hi posa tonades. Novament, la pluja besa els vidres. Em porta, l'octubre, la fi de l'anell. Se'n va, ha passat, i altra volta s'enfila cap a un nou octubre. Cels tardorencs. Pluja d’octubres de llargues vesprades, de jocs i baralles i allò d'anar fent. D'amors i d'enganys, de morts i de vides. De sabers de sempre ...

"Quan el narcís treu el nas  amb les garberes de palla el més dolç de l'any surt al pas i sota la sang roent l'hivern ja calla"                            William Shakespeare

Apallissa la llana amb el vergançó tendre, la fa estarrufar i voleiar amb desfici. Damunt la prada esponjosa, una pell sobtada d'aire fresc, es deixa palpar pels brins mentre un suau borrissol es mostra a l'astre radiant recercant-ne l'escalf i deixant-se besar molsudament, i golut de llum. Un buf calent encerta justament la tosca pelfa que es retira i una flor exhali a l'alè càlid del desig que es deixata en fluix. Flaire de sexe envaeix narius. Desvetlla mans com a papallones, amb dits juganers, pessigollejant els pètals. Sadollant en nèctar. L'amazona nua panteixa en la frescor de l'herba, els ulls closos, el desig confortat. L'enter desbridat etziba cosses al vent, alça el musell i renilla. Gaudeix. De dalt estant vetlla la sitja quieta, el gra destriat de la palla. Les cigales il·lustren sonores, el tedi. Sens parar esment, el vergançó a la llana torna a etzibar un i altre cop;  al passat, al fu...

Ara que canten arreu els perquè i els com de tanta brutícia i de tanta bellesa, alhora empeltades  en aquest suc de bruc en que acaba la vida nostra, sense sostre ni parets, ubiquem les respostes: a l'aire d'uns desigs inescrutables, en les ments dels més desperts,   i d’unes joies indestriables, en les dels que somrient dormen. Si vida i mort són la mateixa cosa: aquell qui habitava llits de llavis carnosos, aquella passió que ens mena a amanyagar-nos el sexe o aquells joves que escuren les gorges mútues amb plaer, així també els cadàvers, com àngels asexuats, acaben fent de malves penyora d'amor:

TAJ MAHAL Mkutano meets the Culture Musical Club of Zanzibar , 2005.

De tots els jorns que t'he enyorat, a la teva boca hi deixo el bes salat. Balla,  gitana d'ulls felins. Rera el teu aire verger i el teu bes d'oli d'oliva, I'esgaripada veu d'avencs, cabells de brea, mirada dura i posat ferreny. La pell bruna, la guitarra i a les mans,  flor sobre flor,  vida llegida. Rera el teu aire verger i el teu bes d'oli d'oliva. Obre't de mirades i de pits descalços, a les teves nines una estrella hi viu. A les teves sines, belles cargolines, un parell de roses i un amor captiu. 

Incidint el cel seré els canyars remuguen, hora de pas del terral nocturn. Altiva, fredament superba en la teva solitud, i atenta tothora deIs senyals invisibles, t'he tornat a veure neta i brillant saludant les estelades, quan se'n van, a l'hora quieta. Calmosa, ni un moviment fora del vent, nua i gelada fent l'amor amb les onades, frec a frec. Vell terral clivella pells. Cop de mar ve i se'ns emporta l, més enllà, soc tu i ets jo. Nus sota l'aigua que estels emmiralla, d'espurnes a milers fem l’embolcall. Filtre d'amor, dolça polpa de sina, esgarrifança, bes, música i ball. 

llaguts sirgats bancals eixuts cítrics guerxuts planes ermals illes dunars vents udolants estols gegants frec d'arrosser sèquia i anguila gripau i veu libèl·lula blava cargol sense bava nineta d'un ull fortor d'espart moll i cruix de garrofes  pellofa d'arròs pols d'era sequera plogim vapors suors olors dolors entorts i morts i veus i foc i pedra seca més pluja i horta carxofa i espigall per afrontar l'esperit i albirar la font primigènia d'aquest devessall de vida que ens transmet lo riu