Gatada

El nen del colmado ha trobat uns gatets i n'ha pres un, a coll, tal com també han fet les seves tres germanes amb tres moixets precedents de la mateixa gatada. En un moment dat, ha saltat la gata feta un bruix i bufant un agut esgarip, d'esgarrapada s'ha endut el lobul ocular de la criatura que ha caigut a terra fent un clof! sord, amb una emergent tirallonga blanca i unes venes que l'acomanyaven estrebades fins allà on han estat seccionades per l'urpa. Pobriu.

l'ou del cucut

La biomimètica es fonamenta en la imitació d’elements naturals per donar noves solucions a problemes, reptes i desafiaments humans. Ens serveix per conèixer les innovacions nascudes de l’estudi de la natura i l’aplicació que tenen en el món de l’arquitectura, l’enginyeria o la indústria.

Jo afegeixo aquí, què també a les ciències socials, i als comportaments i les interaccions sociolingüístiques, i això que aquí explico ho significa:
al Servei de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona, han projectat una ruta biomimètica al Parc del Guinardó que consisteix en la instal·lació de diversos panells, tot seguint el camí que hi fa giragonses,

Es una inicativa de l'Institut Municipal que afegeix qualitat a les virtuts de passejar per aquest indret.

M'ha sorprès tot d'una; al panell número 3, Niu; una gargotada que sembla jutjar inconvenient que el rètol estigui escrit només en català. La frase, incompleta, ens dona a entendre que el fet que el cartell comuniqui només en Català és excloent. Qui l'ha escrit se sent exclòs del que diu el rètol només perquè està escrit, ai l'as, només!, en Català.

 

 

Aquesta visió prové del prejudici particular de persones que pensen que la naturalesa del Català es ofensiva. Persones a qui no els cap al cap que està escrit en català perque els autors i els promotors d'aquest projecte deuen parlar català, o perquè ho han decidit així, de manera ben natural, tot entenent que és un idioma que es parla, s'escriu i es llegeix en aquest país.
El Parc del Guinardó, és una porta oberta cap al Turó de la Rovira i el seu cim, amb els seus turistimassificats búnquers al capdamunt. És, precisament per aquesta causa, hàbitat d'un paisanatge multilíngüe. En veure aquests rètols, si qui ho llegeix no ho enten i l'hi interessa, senzillament té manera d'entendre-ho; avui dia hi ha eines digitals múltiples als nostres dispositius mòvils i, qui no en porta, bé pot aturar algun passavolant del país i fer-se entendre. Ens poden auxiliar en els problemes idiomàtics siguem on siguem i siguem d'on siguem i, de fet, més d'una vegada he vist turístes asiàtics entretinguts amb els mòvils davant dels panells de la ruta biomimètica i interpretant-la.
Passa que el prejutjador que ha guixat el rètol, éscriu en castellà i enten que té dret a viure el terrritori i el món sense aprendre cap més llengua, per això s'autoexclou tancant-se en un ou i, parasitant un niu que no és seu, amb un retolador indeleble. Calculadament, ha tingut la delicadesa de no esborronar el text, el cartell ja l'ha embrutat, per als qui l'entenguin i per als qui no l'entenguin

El  cucut que en podria néixer, d'aquest ou, foragitarà la llengua de la resta del cartell? Fa segles que hi ha cucuts, i les espècies s'autoregulen, però darrerament els nius van molt cars i les postes són escadusseres, a última hora, caldrà estar al cas de la proliferació de cucuts als nostres entorns lingüístics. El proper cens ornitològic confirmarà les tendències. Anirem fent cu-cut! cada vegada que en trobem un exemplar com aquest. Tot un fenòmen, et felicito noi@!!

Em fa viu

 

Diu que a l'estiu ens arriba novetat i renovarem esperances. Què boniques i eixerides que es pressenten. Tinc avidesa i gairebé desfici per la coneixença d'un nou ésser estimat. Em fa viu.  

Albert

Vas triar arbúcies i no hi vas voler renunciar, t'hi vas quedar.

L'oratge va regalar-nos la posta del dia que ja no hi eres, i vam fer l'intent de capturar-lo, ara sé que era per tenir-te recent i encara calent, compartint una torrada i enriolant la vida.

Ves quina manera de marxar, vaig pensar, ara sé que això era de la ràbia, alberteta de la punyeta, no tocava.

Avui fa dos mesos i goso escriure de tu amb ànim refredat i perquè no passi que ningú sàpiga de tu mai més, seré sempre testimoni d'una existència compartida. 

Ara ja ets mort i ets cendra, i ara també de mort t'estimo, estimo aquesta cendra i estimo el lloc on l'alliberi perquè explicarà sempre el teu record. fins que l'aire ens esvaeixi i siguem germans d'aire, t'estimo Albert.

i aquí més captures de vida compartida.

Cicles

Sender enllà, et retrobes amb un camí per el que ja hi havies passat, i aleshores rememores i tornes a veure les viscissituds i els retrets que has afrontat per tornar a ser aqui. I albires el desesper, una guspira de desesperació, exhaust de moure't en la incertesa...  

La roda del temps ens proporciona la rutina que per a molts és insoportable i la identifiquen associada a l'avorriment. Passa que la rutina ens entreté i ens abdueix de la incertesa del nostre entorn i dels nostres dubtes existencials. Seguir la rutina aporta placidesa mental en fer reposar el dubte i la confusió. Però, alerta, el seguiment de la rutina estricta i sense fisures es perillós. Pot esdevenir que la individualitat i la decisió es perdin en la maquinària de seguiment de la mateixa rutina i aleshores, tu, l'humà peça, et deslliures al sindrome de gel, no ets persona, tot et rellisca,... 

ressignació?  gel?  negació? Síndrome d'humanitat, jo diria,. Hi ha qui troba respostes i hi ha qui respon amb trastorns, i n'hi ha de més o de menys sociables, en el sentit de ser més o menys empatitzats socialment... Es pot afirmar que el sol surt, per unes persones i per altres, cada dia, per acabar amb la incertesa de l'existència d'un nou dia? qui gosaria?  

El pes dels silencis en temps de confinament

Darrerament despertes en un temps aturat, què et demana perquès de silencis somorts mai enterrats que provenen de molt lluny i mai són desvetllats. El perquè dels silencis sovint cal relacionar-lo amb fets luctuosos, o amb la vergonya o amb el menysteniment; actituds i emocions que poden ser conscients o inconscients. El sentiment que es desvetlla, amb el temps aturat, és l'ansietat per sortir-ne.  ... Com es pot emprendre una nova ruta amb pesats silencis tancats a la maleta? 

"Se'm feien horrorosos els silencis, al cotxe, fent de copilot d'en Joan, i amb ningú més. Li agradaven les autopistes perquè, suposo, cavil·lava molt mentre conduïa i, a mi, en canvi, se'm feien eternes. Allí assegut, a la butaca de copilot."... "A les carreteres era diferent, perquè havia d'anar ullant, tot atent, els rètols dels pobles, sabent sempre que ell no se n'estaria de llegir, amb veu cerimoniosa i amb respecte, les localitats per on passàvem, de les quals, sempre n'hi havia alguna per poder dir... te'n recordes?"... "D'aquests fets, em ve sovint el record del nom de molts pobles" ..."vaig fer de copilot d'en Joan per molts racons de Catalunya, manta vegades!"  

d'aquell silenci tant llarg que, tot tornat d'una gira per Oriola i Xàtiva, li vaig poder oferir, en plena navegació per l'autopista del Mediterrani i sense escapatòria, a 150 Qm/h,  quan em demanava que parlés, parla! que li expliqués, - què és el que no et fa content a la vida?  - de ser viu?,  - què?,... - perquè no tens il·lusió per a res?, - ni per fer cap esport? - ni per a fer res?, - que serem? gent sense esperit!?, - seràs un mort que camines!...  i tot això m'ho deia ell, el meu estimat Joan, ell, l'analfabet emocional, i amb nul·la destresa i sense cap gaire més virtut; més enllà del volant,  i de totes les paraules, i dels gestos i dels crits amb que s'imposava a totes les contradiccions, raons i incompliments del seu preestablert ordre. I jo, aterrit i en silenci, ... un pes més a la maleta de silencis.

.

BLUES EN SORD : Llumenetes al turó

Torna a ser setembre, per entrar en convencions. 

En aquest any tant estrany, de sociofòbia imbuïda, si altres remors no ho interrompen i ho permeten, parlo i escolto al cel, més que mai; la nit encara és curta, però cada cop és més gran la presència del fred que s'acosta. 

Entrem al turó en aquell moment en que la nit i el dia s'estimen, i els amants ens deixen veure eixir el sol i pondre's la lluna gairebé al mateix moment... potser un instant més a assolir.

Ja vindran la tardor i altres cels, ara i aquesta, és la nostra lluna de setembre: ...

caurà tota,

esmorteïda, 

Avui encara és permès pensar que; de dia, la lluna, mentre dorm, té per jaç un taronger ,encès de sols ixents i capvesprals, que arrela en la seva cara fosca, -allà on hi tenim l'ànima presonera i enyorada els llunàtics-, Vet aquí que per això el sol, astre gelós, mai ens la mostra, la cara fosca de la lluna, perquè no fem esguard de la nostra ànima i ens adonem que som presoners de la lluna perquè, com ell, també l'estimem.