CRÒNICA FAMILIAR DE DUES CENTÚRIES
Aquesta no és una llista de noms i dates fixades en un paper. Aquesta és una crònica de la pols de la terra, de la duresa de la pedra i de la saba de la vinya que batega en nosaltres. Si avui som aquí, mirant cap al futur d'un món canviant i incert és perquè abans hi va haver homes i dones que, enmig de la foscor, el fred i la violència dels seus temps, van triar tossudament continuar caminant. La nostra herència no són finques ni masos que el vent i els testaments van dissoldre; la nostra vertadera herència és el seu esperit de superació i una voluntat reblada de supervivència. Una eina per afrontar qualsevol esdevenir.
Capítol 1: El fonament de la pedra i l'origen de Cal Via
La crònica d'aquesta branca de l'arbre Rosell reconstrueix la transició entre el món rural de l'Alt Penedès i l'evolució urbana cap a la Barcelona de mitjan segle XX, un camí de superació que s'ha d'entendre com l'eina dels nostres avantpassats per afrontar el devenir de la vida. Aquest recorregut de migracions i herències s'inicia cap a l'any 1828 sota la figura de Josep Rosell i Via. Rosell i Via exercia l'ofici de mestre paleta a Puigdàlber. En un context econòmic on el patrimoni es consolidava mitjançant la propietat immoble i l'extensió de cultiu, la seva posició es trobava vinculada a la finca de Cal Via. Aquesta llar pairal estava situada de manera estratègica entre els termes de Puigdàlber i el Pla del Penedès. L'inventari dels seus béns, registrat als protocols del notari Ignasi de Traver l'any 1875, detalla la seguretat material d'aquell inici: posseïa cases i corrals als carrers de Baix i de la Facina, així com peces de conreu de valor reconegut al Camp de l'Artús i a l'Hort del Torrent. L'any 1856, fruit del matrimoni de Josep Rosell Via amb Teresa Mas Santacana —natural de la veïna localitat de Viloví del Penedès—, va néixer Josep Rosell Mas. Aquest enllaç seguia la dinàmica habitual d'acumulació patrimonial de l'època, on les aportacions de terra i finques de les diferents unions consolidaven la base material de la família.
Capítol 2: El pacte de la terra i el viatge a la Muntanya Santa
Durant el darrer terç del segle XIX, Josep Rosell Mas va arribar a la trentena d'anys en un període marcat per la reconstrucció de les vinyes de l'Alt Penedès posteriors a la crisi de la fil·loxera. En aquest escenari es va formalitzar el seu enllaç amb Josepa Parellada Òdena, natural de Vilafranca del Penedès. Aquest matrimoni va unificar la gestió de dos masos agrícoles d'enorme importància a Puigdàlber, ajuntant les possessions de la branca Rosell amb les finques de la branca 1 Parellada. El viatge de noces de la parella es va fer en tartana, superant els camins polsegosos de la comarca, fins a enfilar les parets abruptes del Monestir de Montserrat, convertint-se en el gran ritu de pas fundacional de la parella. En retornar, el matrimoni no va fixar la residència al mas rural, sinó que es va establir de forma definitiva en un gran casal urbà situat al carrer de Sant Francesc, número 28, de Vilafranca del Penedès. El casal urbà, que disposava de magatzems i estables a la planta baixa, va ser el niu on es va gestar una llarga i heterogènia germandat de vuit fills: Josep, Magí, Joan, Antoni, Carles, Maria, Montserrat i Teresa.
Capítol 3: Les cicatrius de l'Hereu i el miracle del cup (1885-1899)
El primogènit i destinat a ser l'hereu de la fortuna familiar, Josep Rosell Parellada, va néixer l'any 1885 a Vilafranca. La infantesa al carrer de Sant Francesc significava habitar una frontera on la vida residencial es barrejava amb la duresa dels treballs de la terra, ja que la planta baixa del casal acollia les premses i els dipòsits de la producció d'oli i vi. Quan comptava vuit anys, en Josep va patir un accident domèstic en caure al fons de l'obscur cup d'oli subterrani de la casa. En un instant d'agònica supervivència, les seves mans infantils van aconseguir aferrar-se a la corriola i a la corda del sistema de politges utilitzat per extreure el líquid, un miracle fortuït que li va salvar la vida. L'altre contratemps de la seva joventut es va forjar l'any 1899, als catorze anys. Mogut per un esperit de rebel·lia adolescent que xocava contra l'autoritat paterna, el jove Josep va agafar d'amagat un dels cavalls de tir que la família mantenia a les quadres de Puigdàlber i es va escapar de la finca muntant a pèl. La fuga va acabar de manera violenta a causa d'una mala caiguda que li va fracturar el canell. Amb l'estoïcisme ferri propi de la ruralia d'aquell tombant de segle, el noi mai va admetre la gravetat de la lesió ni es va fer tractar per un metge; el canell li va quedar mal soldat per sempre més, transformat en una marca física de la seva primera cerca de llibertat.
Capítol 4: El context escolar de la vila i la bofetada de l'Hereu (1896)
L'accés a l'educació d'un hereu a la Vilafranca de finals del segle XIX responia a la necessitat de garantir la continuïtat de l'explotació del patrimoni. En el cas del jove Josep, el seu ensenyament escolar elemental es va compaginar amb la preparació pràctica per al govern de la terra. El model formatiu de la vila combinava la instrucció als centres locals amb l'aprenentatge directe al costat del pare, on l'hereu s'exercitava en la comptabilitat bàsica, el control de les collites i la gestió dels contractes de conreu de les vinyes de Puigdàlber. L'escolarització dels nens de famílies benestants de la zona s'articulava a través d'institucions com el col·legi de Sant Ramon de Penyafort. Aquest centre, d'origen seglar, va passar a ser dirigit l'any 1889 per la Congregació dels Fills de la Sagrada Família. La documentació històrica d'aquesta institució, que inclou els expedients dels mestres i les cròniques de 2 l'època, es troba repartida entre l'Arxiu General de la pròpia congregació a Barcelona i el Fons Sant Ramon de Penyafort, custodiat de manera centralitzada a l'Arxiu Eclesiàstic de les Parròquies de Vilafranca del Penedès, situat a la rectoria de Santa Maria. Josep Rosell i Mas va seguir el clixé d'un hereu terratinent del Penedès, un home de profundes conviccions religioses i un estricte seguidor de l'ordenament patriarcal que exigia la formació de l'hereu, mentre que l'educació de les seves germanes i germans quedava supeditada a les circumstàncies de la llar o, en la mentalitat de l'època, a la disposició de Déu nostre senyor. Aquest model d'instrucció presentava un fort contrast amb l'educació que rebien les filles de la casa. Les opcions d'estudi de les noies de la comarca eren reduïdes, orientades de manera habitual cap a l'àmbit domèstic. No obstant això, la singladura de la Teresa Rosell Parellada va agafar un camí diferent per mitjà de la seva incorporació a la Companyia de Santa Teresa de Jesús (les Teresianes). L'ingrés en aquesta institució religiosa va esdevenir una via d'instrucció superior i especialització intel·lectual que li va permetre obtenir la formació com a docent. Aquesta preparació tècnica i pedagògica la va capacitar per exercir professionalment la docència i la gestió en diferents col·legis de l'orde a Catalunya, un recorregut formatiu que s'allunyava de la dependència econòmica de l'assignació fixada per l'Hereu de la llar paterna. El 21 de gener de 1896, quan en Josep tenia onze anys, va tindre lloc a la plaça pública de Vilafranca del Penedès l'execució a garrot vil dels condemnats pel conegut «crim de Foix»: Teresa Penas (l'instigadora), José Puig, José Esteve i Salvador Batlle, acusats d'haver assaltat la capella i d'haver assassinat el rector de Torrelles de Foix. Com era habitual en aquell període, l'acte va atreure una nombrosa concurrència de prop de vint mil persones de la comarca, i Josep Rosell Mas hi va portar el seu fill gran. En el precís instant en què el botxí Nicomedes Méndez va activar el mecanisme de ferro del garrot, tallant la respiració de la condemnada, Teresa Penas, el pare li va clavar una bofetada rotunda, seca i violenta a en Josep. Li va fer molt de mal i li va deixar els dits marcats a la cara. Es tractava d'una arcaica i rigorosa tradició catalana aplicada als successors de les cases pairals: un mastegot inoblidable administrat davant del patíbul perquè l'hereu fixés per sempre més en la seva memòria la gravetat del crim, l'omnipresència de la llei i el destí fatal del mal camí. Aquell dia a la plaça hi van sonar moltes clatellades. En tornar al casal del carrer de Sant Francesc, un impressionat Josep va córrer a transmetre la cruesa de l'escena als seus germans menors. La transcendència d'aquella lliçó de sang i ordre va deixar una petjada permanent en el si de la llar, actuant com un far moral que acabaria decantant tres de les trajectòries futures, la d'en Magí, en Joan i la Teresa, cap al servei estricte de l'Església. I, cap a la fi de la seva vida, en Josep encara repetiria aquest record, tenyit d'un antic espant, als seus nets. 3
Capítol 5: Les forces de l'esperit, el destí de les llegítimes i la missió americana
Dins del context de les famílies benestants del període, la carrera eclesiàstica constituïa una sortida habitual per als fills no hereus, actuant alhora com una vàlvula de fuita intel·lectual. Magí i Joan Rosell Parellada van ingressar al seminari i es van ordenar sacerdots; en Joan va exercir el ministeri sacerdotal en diverses parròquies de la diòcesi catalana durant uns anys de forta convulsió política i anticlericalisme creixent. Per la seva banda, la germana Teresa Rosell Parellada es va dedicar completament a la docència i la gestió als col·legis de la Companyia de Santa Teresa de Jesús. L'any 1934, amb la mort del pare, Josep Rosell Mas, el patrimoni es va repartir seguint les pautes del dret civil català. Per tal de mantenir els masos i les vinyes de Puigdàlber units i evitar la fragmentació de les finques vinícoles, la propietat immoble va passar en conjunt a l'Hereu. Els altres germans van rebre la seva part en diners efectius (la llegítima en bonapart). En Magí, en Joan i la Teresa van lliurar aquests fons directament als seminaris i convents on s'havien format per finançar la tasca de les seves respectives comunitats i obres educatives. Anys més tard, coicidint amb els moviments d'ajuda sacerdotal de la postguerra nacionalcatòlica espanyola cap a l'Amèrica Llatina. Magí Rosell Parellada es va oferir voluntari per traslladar-se a Veneçuela, on s'incorporà a la xarxa d'institucions eclesiàstiques, col·legis i seminaris diocesans en una Caracas en ple creixement urbà i demogràfic, establint així la branca americana de la família i obrint un horitzó transatlàntic en la nissaga.
Capítol 6: Antoni, Carles, Maria i la dignitat de la Montserrat a Malgrat
Mentre que l'Antoni i en Carles Rosell Parellada es van centrar en la gestió comercial i de les finques rurals a la comarca, les germanes van haver de buscar el seu propi destí davant l'ombra d'un pare descrit com a autoritari i malcarat. La Maria Rosell Parellada es va casar amb en Vicenç Vila i va marxar cap a Barcelona, utilitzant l'enllaç per allunyar-se de la disciplina de la llar paterna. Per la seva banda, Montserrat Rosell Parellada, fugint del destí que el seu pare li reservava per a la vida monacal, va cursar estudis de magisteri esdevenint mestra nacional. Després d'aprovar l'oposició, la Montserrat va obtenir plaça al grup escolar de Malgrat de Mar, conegut com les "Cases dels Mestres", on va destacar per una praxi activa, innovadora i compromesa. L'any 1939, en acabar la Guerra Civil, la Montserrat va ser sotmesa al procés de depuració forçosa del magisteri que va aplicar el nou règim. L'acusació es va basar en la tasca humanitària realitzada a l'escola de Malgrat durant el conflicte, on mestres i alumnes col·laboraven en la recollida, teixit i arranjament de roba d'abric destinada als soldats de 4 primera línia del front. Considerat pel tribunal com una mostra de suport polític, aquest fet li va costar la pèrdua immediata de la plaça. La sanció es va aplicar amb duresa tot i que la Montserrat patia les seqüeles de la pol·liomielitis des de petita, s'havia sotmès a diverses i doloroses operacions quirúrgiques al llarg de la seva vida i duia una pròtesi correctiva per poder caminar. El Ministerio de Educación Nacional no va mostrar clemència i dictà el seu desterrament administratiu fora de Catalunya, essent destinada a escoles rurals aïllades de la província de León i d'altres fredes zones de Castella. Anys més tard, la Montserrat va recollir aquestes vivències de solitud, exili interior i superació física en un detallat manuscrit autobiogràfic que avui es conserva a l'Arxiu Municipal de Malgrat de Mar [AMMM], municipi on un passatge públic recorda el seu nom.
Capítol 7: L'asfalt de Barcelona, el Consell de Guerra de 1927, el carrer de l'Oblit i la guerra.
Paral·lelament, Josep Rosell Parellada es va traslladar a Barcelona per obrir una gestoria i despatx professional, que també feia les funcions d'oficina comercial per a l'administració i gestió de les propietats de la família. El negoci es dedicava a la gestió de finques, lloguers i tràmits jurídics per a clients de la ciutat durant la dècada de 1920. El despatx estava situat al carrer del Carme, mentre que la família va residir al carrer de la Portaferrissa fins a l'any 1934. Del seu matrimoni amb Josepa Molins Carnicé (nascuda l'any 1900 a Santa Coloma de Gramenet i traspassada el 1961) en van néixer quatre fills: la Mercè, la Pepita, en Josep Maria i en Joan (1929-1991), que formaven la branca Rosell Molins. L'any 1927, sota el règim de la Dictadura de Primo de Rivera, la trajectòria d'en Josep va patir una aturada en ser detingut de forma preventiva i encausat per un presumpte delicte de falsificació documental de passaports. El cas es va resoldre en un Consell de Guerra, ja que els tribunals militars havien assumit competències civils per mitjà dels bandos de l'estat d'excepció. D'aquest procés penal i del seu pas pels jutjats militars de l'època en va quedar constància pública a les cròniques de tribunals de La Vanguardia. Un cop superat el judici, l'oficina va continuar la seva activitat, cosa que va permetre a la família adquirir un automòbil Ford T —dels primers que circulaven per la ciutat— i invertir en terrenys al barri del Guinardó, aleshores en procés d'urbanització. Aquesta propietat, situada al carrer de l'Oblit, constava d'un magatzem i una torre de descans de cap de setmana, configurant l'estil de vida familiar fins a la mort de l'avi Josep Rosell Mas l'any 1934. Posteriorment, la propietat del carrer de l'Oblit es va traspassar, per disposició del testament, a l'orde dels Pares Mínims, veïns de la finca amb el monestir de Sant Joaquim, destinant l'edifici a dependències de la parròquia i aules de l'escola de l'Ave Maria. El testament de Josep Rosell Mas de 1934 va iniciar la fragmentació del patrimoni. El pagament immediat de les llegítimes dineràries exigides pels germans civils, sumat a les 5 finques destinades a les dots eclesiàstiques, va fer inviable el manteniment de les terres de Puigdàlber, diluint el gruix del patrimoni acumulat molt ràpidament, en un termini de dos anys. L'esclat de la Guerra Civil l'any 1936 va alterar definitivament la situació de la família al Penedès. Els germans sacerdots —en Magí i en Joan— i la religiosa Teresa, acompanyats de la mare Josepa Parellada Òdena, van tancar el casal de Vilafranca i s'hagueren d'amagar temporalment a Puigdàlber i a Barcelona. Davant la inseguretat i els bombardeigs a la capital, els Rosell Molins, amb els seus quatre fills, van marxar de Barcelona juntament amb els familiars clergues i l'àvia Josepa Parellada, que es trobava malalta. El grup es va refugiar a Can Xunfleu, una masia situada al camí de Can Pascol, dins del terme de Vilanova del Vallès. Allà van romandre fins a la fi de la guerra el gener de 1939, fent desplaçaments puntuals a Barcelona. La Josepa Parellada va morir en aquest refugi abans d'acabar el conflicte i va ser enterrada al cementiri de Santa Quitèria, darrere la làpida de la família Rosell.
Capítol 8: L'empelt amb la branca Casas Botet i el comerç de la Barcelona Vella
Paral·lelament a l'evolució de la branca Rosell Molins, es va anar perfilant la línia familiar materna dels Casas i Botet, vinculada a la comarca de la Segarra i, posteriorment, al teixit comercial de la capital catalana. L'Angeleta Botet i Camps (1910-1980) era filla de Santa Fe d'Oluges (Santa Fe de Segarra) i va néixer i viure fins als catorze anys a Cal Botet, una de les partions o habitatges en què s'havia dividit l'estructura de l'antic castell de la vila. En Ramon Botet, el pare, era parcer i amo d'algunes terres; treballava de pagès per compte propi i a compte d'altres, però sense aconseguir un rendiment econòmic folrat. El matrimoni amb Maria Camps i Morros va infantar set germanes —l'Antònia, la Maria, la Rosa, la Margarida, la Mercè, la Pepeta, la Calamanda i la mateixa Angeleta— i un únic baró, en Ramon, el benjamí i de dret l'hereu de la casa. La llar familiar la completava la padrina Teresa Morros, mare de la Maria Camps i filla de Sant Guim de Freixenet. La decisió familiar de concentrar tots els recursos en el futur econòmic del fill petit va fer que les germanes haguessin d'orientar-se cap a la vida eclesiàstica o el treball domèstic per a tercers. D'aquesta manera, l'Angeleta, que era de les grans, quan va fer els catorze anys, desitjant deixar enrere la vida exposada als hiverns eterns amb boires gebradores de la Segarra, va prendre la decisió de marxar a Barcelona per entrar a servir com a minyona en una casa del Passatge Mercader, que eren clients d'uns cosins que tenien carnisseria a Sants. Va baixar a servir, com tantes altres sagales segarrenques que van protagonitzar l'èxode rural d'aquella generació. Les germanes de l'Angeleta van partir cap a diversos destins: l'Antònia fou destinada a un convent de clausura; la Maria es va casar amb un comerciant de Cervera, però va morir a 6 conseqüència del part del seu primer fill; la Rosa també va ingressar en un orde de clausura, però amb la revolució del 36 va penjar els hàbits i va marxar amb uns milicians cap a Artesa, sense que ningú en tornés a tenir cap notícia; la Mercè va ser qui va restar més temps a Santa Fe fins que es va casar i va anar a viure a Les Pallargues i, posteriorment, a Oliola; la Pepeta va baixar a Barcelona a casa de l'Angeleta quan aquesta ja estava casada i instal·lada per ajudar-la a pujar la filla; la Calamanda va viure anys a Barcelona a la mateixa rerabotiga fins que va ser cridada per tenir cura del vidu Josep Malet a Cervera; finalment, la Margarida també baixà a Barcelona i l'atzar de la vida la va portar a establir-se al Penedès en casar-se amb un germà de Jaume Casas i Vidal, el marit de l'Angeleta. En un context similar de migració interior, el gener de 1906 va néixer a Sant Martí Sarroca en Jaume Casas i Vidal (1906-2003), fill de Josep Casas i Galofré i de Francisca Vidal i Ramon. En Jaume, que s'havia quedat orfe de pare, va créixer amb quatre germans a càrrec d'una mare vídua, tot i que el gran, en Joan, era fill d'un primer matrimoni. L'ofici del camp es combinava amb el record de la duresa material. L'any 1926 va haver de realitzar el servei militar obligatori sota el regnat d'Alfons XIII; la dissort en el sorteig de quintes el va destinar al Marroc, aleshores protectorat espanyol, sent enviat a la plaça militar de Larraix (Larache). Un cop complert aquest servei de caràcter colonial, va retornar a Barcelona, on ja s'havia format com a dependent de comerç abans de ser cridat a files. L'Angeleta i en Jaume es van conèixer una tarda de diumenge en una sala de ball del carrer de Consell de Cent de Barcelona. El 28 de gener de 1934, en Jaume va adquirir un colmado amb vivenda situat al carrer del Pas de l'Ensenyança, al centre històric de Barcelona, per un import de 2.500 pessetes. Durant les primeres setmanes d'obertura del negoci, la seva mare, Francisca Vidal i Ramon, es va desplaçar des del Penedès a la capital per ajudar-lo a coordinar l'establiment. Poc després, el 10 de juny de 1934, la parella va contraure matrimoni a l'església parroquial de Sant Jaume, celebrant un dinar senzill a l'històric restaurant proper de Can Culleretes. La rerabotiga del colmado feia les funcions de vivenda de la família a l'entresol. L'any 1935 va néixer la primera filla de la parella, la Maria Casas i Botet (1935-2001). Per tal de compaginar la criança de la criatura i la gestió domèstica amb el treball ininterromput a la botiga, es va incorporar inicialment a la llar la germana petita de l'Angeleta, la Calamanda Botet i Camps, que aleshores comptava catorze anys. Els rendiments de l'establiment servien per al sosteniment de cinc persones: el matrimoni, la filla, la Calamanda i la padrina Francisca Vidal i Ramon. L'any 1937, la mort a Cervera de la germana Maria Botet i Camps, casada amb Josep Malet, va alterar l'organització domèstica: la Calamanda va ser reclamada des de Santa Fe per traslladar-se a la casa del vidu per assumir el govern de la llar i la criança del fill orfe. Per cobrir la seva absència al Pas de l'Ensenyança i seguir ajudant l'Angeleta amb el negoci i el sosteniment familiar, es va desplaçar a Barcelona l'altra germana petita, la Pepeta Botet i 7 Camps. Amb el temps, la pròpia Calamanda va contraure matrimoni amb Josep Malet, una unió que la nit de les noces va rebre una esquellotada sota el balcó per part del veïnat de Cervera, com a ritu tradicional de rebuig de la comunitat. L'activitat del negoci del Pas de l'Ensenyança es va veure afectada de ple per la Guerra Civil. Amb la mobilització de les lleves de veterans per part de l'Exèrcit de la República, en Jaume es va haver d'incorporar forçosament al servei d'armes. La marxa cap al front es va iniciar des de l'Estació del Nord de Barcelona, on va pujar a un tren militar juntament amb el seu cosí Enric, encastat fortuïtament a la mateixa brigada. Després d'un període de gairebé un mes fent la instrucció militar a la localitat de Tàrrega, en Jaume va ser enviat a primera línia de combat al front del Segre, quedant destinat a la zona de Balaguer. En aquell sector, on el riu separava els dos bàndols, el combat es limitava habitualment al fogueig escadusser i oportú entre una trinxera i l'altra. Durant la seva primera nit de guàrdia en una espitllera, en Jaume va presenciar com una bala enemiga, després de rebotar diverses vegades a l'interior del niu de guaita, va travessar el coll del company que tenia al costat, el qual va caure mort a l'acte. Davant d'aquest fet, en Jaume va fer valdre la seva condició física d'herniat per sol·licitar el trasllat a tasques de rereguarda. Aprofitant la resistència a les llargues caminades adquirida durant la seva infantesa a Sant Martí Sarroca, va passar a servir al front de les Garrigues, a l'alçada de l'Albi, on es va encarregar de tasques de transport, logística i intendència per als abastiments de les troupes. Des d'aquesta posició, i a mesura que es perdien places i posicions, va iniciar el retrocés cap al Nord juntament amb el gruix de l'Exèrcit Republicà. El gener de 1939, en el tram final de la retirada, en Jaume va creuar la frontera francesa pel Coll d'Ares enmig d'una forta nevada i protegit únicament per una flassada. A l'altra banda, les autoritats franceses van anar retenint els contingents de soldats vençuts en un camp de concentració provisional situat al costat del riu, al poble de Prats de Molló. Davant les precàries condicions de vida de l'assentament i el fred intens, en Jaume es va afegir a un grup de soldats decidits a retornar clandestinament, considerant que no hi havia res a perdre. Van tornar a travessar la línia fronterera durant la nit sense trobar controls militars. En arribar a Camprodon, en Jaume va localitzar la residència d'una senyora que havia estat clienta de l'antic colmado de l'Avinguda de la República Argentina de Barcelona, o ell havia treballat de dependent en la seva joventut. La dona el va acollir, li va proporcionar roba neta, aliments i li va gestionar un salconduit per presentar-se davant la comandància militar de Figueres, trajecte que en Jaume va completar a peu en dues jornades de marxa. A la comandància de Figueres, malgrat els arguments d'en Jaume per justificar que s'havia hagut d'incorporar de manera forçosa a l'exèrcit republicà i que mantenia obligacions familiars i comercials a Barcelona, les autoritats militars no atenen a raons i van ordenar el seu trasllat immediat en qualitat de presoner en un comboi ferroviari amb destinació a Tarragona. El comboi va fer una aturada a l'Estació de França de Barcelona, on s'havia 8 disposat un doble cordó de soldats armats a banda i banda del comboi per vigilar les andanes, desfent l'esperança d'en Jaume de poder saltar i fugir. Durant una pausa en què es va permetre als presoners baixar dels vagons a estirar les cames, en Jaume va localitzar a l'altra banda de la reixa de l'estació la seva dona, l'Angeleta Botet, que duia als braços la filla Maria, de tres anys, i que el cridaven. L'Angeleta s'havia desplaçat a l'estació després d'assabentat-se de l'arribada del tren gràcies a les notícies transmeses per la senyora de Camprodon sobre els darrers moviments d'en Jaume. El matrimoni es va poder retrobar i tocar breument a través de la reixa de l'andana entre llàgrimes, on van acordar que l'Angeleta gestionaria de manera immediata els avals civils de coneguts i comerciants de la ciutat per aconseguir l'alliberament d'en Jaume del camp de classificació de presoners de Tarragona. Després d'aquestes gestions documentals, en Jaume va rebre la llicència definitiva i va retornar al domicili de Barcelona, cansat i molt prim però sa i estalvi, el 15 d'abril de 1939. A la seva tornada, la represa de l'activitat comercial al colmado del Pas de l'Ensenyança va ser lenta a causa de la forta dependència del mercat central d'abastiments, restringint les vendes exclusivament al gènere que hi arribava. El bescanvi de productes es regulava mitjançant la cartilla de racionament obligatòria dels clients; en Jaume i l'Angeleta recollien els cupons corresponents a cada article, els quals s'havien de lliurar posteriorment a l'Oficina General d'Abastiments fixats en unes llibretes oficials d'ús exprés. Durant els gairebé deu anys de vigència d'aquest sistema de control d'estocs, les tasques de classificació i enganxat de cupons ocupaven les tardes dels dissabtes i els diumenges. En aquesta labor de sobretaula hi participava la família, els parents que baixaven del poble i, més endavant, en Joan Rossell i Molins, que s'havia incorporat al cercle familiar arran de la seva amistat i promeses amb la Maria a la parròquia de Sant Jaume; un xicot de bona família segons comentava l'Angeleta picant l'ullet. L'any 1940, enmig d'aquest context de represa i racionament, va néixer el germà petit, en Joan Casas i Botet. L'any 1952, amb la fi definitiva del racionament, el comerç detallista va quedar alliberat de les restriccions d'estocs i els comerciants van poder disposar lliurement dels gèneres que s'oferien al mercat central d'abastiments del Born. En aquest nou context econòmic, un grup de petits botiguers de la ciutat, entre els quals es trobava en Jaume Casas com a emprenedor constant, va promoure la reconstitució del Gremi de Comerciants d'Ultramarins. L'associació va augmentar la seva capacitat operativa, arribant a adquirir un local social propi per establir-hi un centre comercial i un obrador col·lectiu destinat a la manufactura de productes elaborats sota marca pròpia, com ara xocolata, cafè, i pasta de sopa. Durant la dècada de 1950, la vida social d'aquest nucli familiar es bastia principalment a partir d'aquestes estructures gremials i de la vida interna de la parròquia, en un entorn marcat pel nacionalcatolicisme del període. Els principals esdeveniments de relació 9 comunitària venien definits pels cicles litúrgics i l'organització sectorial, destacant la participació en pessebres vivents, les processons de Setmana Santa i del Corpus, així com la trobada anual dels membres del gremi. El matrimoni va mantenir l'activitat de la botiga de queviures amb la col·laboració mútua fins a la seva jubilació conjunta l'any 1970, moment en què van tancar definitivament l'establiment.
Capítol 9: La cruïlla dels Rosell Molins i l'obertura cap a la postguerra
Tornant a la línia de Can Rosell, aquest darrer sotrac bèl·lic i patrimonial desplaçava definitivament el focus de la història cap a una nova cruïlla generacional. El relat passava a centrar-se en la figura d'en Joan, el petit dels germans eixits de la unió entre Josep Rosell Parellada i Josepa Molins Carnicé. Nascut l'any 1929 a la casa on residien del carrer de la Portaferrissa de Barcelona, en Joan hi va viure una primera infantesa compartida amb els seus germans més grans, la Mercè, la Pepita i en Josep Maria. Vivien en un ambient burgès-menestral i amb un interès cultural vinculat a les iniciatives de l'entorn patern; a casa llegien La Vanguardia, les Pàgines viscudes de Folch i Torres, i rebien puntualment la revista El Patufet. A més, les nenes cantaven a l'Orfeó Català, en Josep Maria avançava en els seus estudis primaris i la família disposava d'un automòbil Ford T fins al trasllat l'any 1934 cap al nou domicili al carrer del Carme. Aquell pis partit, que feia alhora de residència familiar, oficina comercial i gestoria administrativa, esdevindria l'escenari des d'on el jove Joan hauria de contemplar, a la fi de la guerra i tornat de Vilanova amb gairebé deu anys, els nous horitzons de la postguerra de la branca Rosell Molins. Els anys de la guerra van marcar profundament els germans Rosell i Molins. Les grans, la Mercè i la Pepita, van veure interrompuda la seva educació republicana i van patir els efectes del tancament de l'Orfeó Català on cantaven. Per la seva banda, en Josep Maria, que ja comptava divuit anys l'year de la fi del conflicte, va realitzar serveis durant la guerra com a sanitari a l'Hospital de Sant Pau, fet que el va lliurar de ser cridat a files amb la lleva del biberó. Un cop acabat el conflicte, en Joan va reprendre els estudis primaris i de comerç a l'escola dels Pares Escolapis del carrer de Balmes de Barcelona. Hi anava i tornava acompanyat d'en Josep Maria, caminant des del carrer de Pelai i agafant la perxa del tramvia, i amb pocs cèntims podien comprar panets per a l'esmorzar. Al col·legi es va aficionar a diferents esports i va destacar durant l'adolescència com a jugador de tennis de taula, disciplina en la qual es va arribar a federar. A les primeries dels anys 1950 va ingressar a l'Obra Atlètico Recreativa (OAR) i, amb el temps, va passar a exercir-ne funcions com a dirigent, cosa que li va permetre integrar-se a la Joventut Obrera Catòlica (JOC). Mantenia una activitat regular amb el grup de joves de la 10 parròquia de Sant Jaume, al carrer Ferran, on van muntar diversos espectacles teatrals i s'incorporà a la Coral Santiago. Va ser en aquest entorn parroquial, proper al carrer del Pas de l'Ensenyança, on va fer amistat amb la jove catequista de quinze anys, la Maria Casas i Botet.
Capitol 10: Pausa i nou rebrot, els Rosell/Rossell-Casas
El 27 d'abril de 1956, desafiant les reticències dels pares dels dos costats, que trobaven un contrasentit haver d'anar tan lluny dels carrers de la Barcelona Vella, en Joan i la Maria es van casar a l'ermita de Sant Sebastià de Montmajor. Un autocar llogat va pujar els convidats durant una hora i mitja per les velles carreteres de Caldes de Montbui. D'aquella determinació va néixer la branca de set fills: la Mar (1957-1955), la Montserrat (1958), la Núria (1960), en Joan Jordi (1962), en Xavier (1964), l’Oriol (1966) i l'Albert (1968-2024).
Tots migrem i eixim en diferents brots. A partir d'aquí, la crònica pot continuar amb la
línia d'en Joan Jordi Rossell i Casas (1962), seguint aquest brot de branca situat dins de
l'extens arbre familiar dels Rossell.
Font d’en Fargues, novembre de 2026.
Aquest escrit preten de ser un testimoni net. dels nostres avantpassats familiars. Ells i elles van patir el dolor i l’alegria de viure i sempre van triar la supervivència. Aquesta és la nostra vertadera heretat i la nostra eina: quan la vida ens plantegi dubtes, dificultats o canvis, recordem que portem dins la força d'uns ascendents que mai no es va deixar vèncer per la gravetat dels seus dies.
