Miquel Xirau i la Campana de la Llibertat de Vilanova del Vallès

El pare ja era de Vilanova des que s'hi va refugiar, essent menut amb tota la seva llarga família, inclosos ties monges i oncles capellans,  -pels bombardeigs constants a Barcelona l'any 1938 i la persecució del clergat-,  a Can Xunfleu, cap a Can Pascol, davant de Ca l'Esmandia,... Des d'aleshores que hi tenia coneguts i amics i amigues, i anys més tard el seu germà, en Josep Maria, hi va anar a viure, i això també el va fer il·lusionar a tornar-hi a viure-hi definitivament... massa poc temps. Poc temps, però intens i recordat... l'enteranyinat impedirà que ningú pugui caure per l'ull de l'escala...

Sortint de Vilanova cap a Granollers, a la rotonda de Valldoriolf, en Miquel Xirau hi té una mostra d'obra monumental a l'espai públic.
És una obra molt emotiva i d'arrel vilanovina fins al moll i el mall d'aquest mestre forjador. És la Campana de la Llibertat. Una obra de factura gran, amb una solidesa tan efectiva com imperceptible i que suporta una càrrega simbòlica popular i cívica, excepcional.
Per celebrar la segregació de Vilanova, hi va haver una colla de vilanovins que es van conjurar en fer sonar la campana de Santa Quitèria durant vint-i-quatre hores; els braços que remouen el badall porten els noms d'aquella colla, però n'hi ha afegits dos més, per als vilanovins i vilanovines que van treballar per la segregació municipal però no van poder ser al repic de la campana.
En Miquel ens ha dit aleshores que sempre ha tingut present que en aquells braços hi teniem el meu pare i això ens ha encongit una mica el cor però també ens l'ha il·luminat una mica, deixant-hi perlita per fer-lo fort.
Quan retornàvem a casa amb el cotxe ens hem aturat a contemplar la campana i ho hem fet amb el fons del Céllecs i de Santa Quiteria als seus peus...
Penso que aquesta Campana de la Llibertat, que simbolitza la llibertat dels vilanovins, que ara i avui decideixen pel seu municipi, emmarcada en aquesta ve baixa immensa de Vilanova, està molt ben posada i és un encert. Ens recorda a tots que aquest poble avui existeix perquè hi va haver al seu moment ciutadans i ciutadanes decidits a fer-lo lliure i, el fet de tenir-la avui entre nosaltres, ens ha de fer present que la lluita per la llibertat de tots els pobles continua... sempre hi haurà l'esperança que, un dia, les cendres dels nostres pares es remouran felices pel ressò de la campana de la llibertat.
Salut Miquel Xirau, i molta vida!

(ara em ve al cap que el pare va editar una sèrie de biografies d'esportistes catalans i la va titular "Forjadors de l'Esport Català", en va arribar a veure publicada la primera col·lecció)

FEMBRES : Honorata

(l'Honorata serà sempre per l'alexandrí, son campaner fidel. Talment com l'Eulàlia un dia fou meva, el 21 d'abril de 1995, era el dia de la terra, el de l'estrena de "Roraate" de Llorenç Barber, amb un holandès i una ampolla d'escocès afegits per companyia)

Pujava amb parsimònia. Duia el clauer penjat al cinyell, sobre el maluc esquerre, unes claus grosses i de rovell allisat que pesaven de no dir. 

Cada cop que avançava un graó per aquell costat, el dringar de les claus trencava el ressò de la passa anterior que pujava pel cargol de l'escala. Sempre havia pensat que els constructors havien perdut la referència de les mesures humanes en fer la catedral.

Sempre m'ha sabut greu que algú es cregui que em sento superior o que m'agrada de mantenir la meva autoritat per sobre de totes . Vull deixar ben clar que la meva situació no ha estat mai voluntària i, que si avui en dia em trobo on sóc, no ha estat pas per que ho hagi demanat. Les coses no són mai com les volem i nornalment, per no dir sempre , hem d'acceptar-les tal com venen, soc conservadora. Si estar per sobre dels demés es contemplat generalment com a un privilegi, és degut en gran manera a que els qui estem per sobre som minoria. Vet aquí el meu drama, soc a dalt de tot i no puc fer res per a canviar aquesta circumstància...

Jo prou que replico de manera periòdica i constant per tal de donar constància de la meva situació irregular. De l'única que he rebut resposta, tot i que no amb la mateixa regularitat, és de l'Eulàlia, aixó no vol dir pas que s'acceptin les meves objeccions a l'estat de la qüestió, ans al contrari, l'Eulália respón sempre amb el seu posat greu de vella sàvia, i amb una mateixa nota.

-Encara no és l'hora Honorata, encara no és l'hora.

I tanmateix penso que cal anar-ho repetint a tort i dret, i fer-­ho ressonar per tota la Seu, soc humil i solidaria i per aixó m'han exilat. Estic sola i oblidada no em cansaré mai d'anar-ho recordant.

Els graons eren desproporcionadament alts per a l'allargada de qualsevol cama mitjanament normal. El canó de l'escala era desproporcionadament estret per a qualsevol cos de clergue de rodonesa mitjanament normal. Les espitlleres eren a massa distancia les unes de les altres per a proporcionar prou llum a l'ullada de qualsevol home...

Pensava que l'escala no podia afrontar-se d'altra manera que no fos rondinant, la deixatesa d'exabruptes i malediccions proporcionava un ritme a l'escalada que facilitava la respiració. Es permetia la llicéncia, sempre sense oblidar-ho a la confessió quinzenal amb el canonge.

Déu ens lliuri de pecat....Tufa de santedat...Déu redéu cag'un sant pere...i les claus de cristu me la pelen...Ora pronovias. amén...