BLUES EN SORD : Llumenetes al turó

Torna a ser setembre, per entrar en convencions. 

En aquest any tant estrany, de sociofòbia imbuïda, si altres remors no ho interrompen i ho permeten, parlo i escolto al cel, més que mai; la nit encara és curta, però cada cop és més gran la presència del fred que s'acosta. 

Entrem al turó en aquell moment en que la nit i el dia s'estimen, i els amants ens deixen veure eixir el sol i pondre's la lluna gairebé al mateix moment... potser un instant més a assolir.

Ja vindran la tardor i altres cels, ara i aquesta, és la nostra lluna de setembre: ...

caurà tota,

esmorteïda, 

Avui encara és permès pensar que; de dia, la lluna, mentre dorm, té per jaç un taronger ,encès de sols ixents i capvesprals, que arrela en la seva cara fosca, -allà on hi tenim l'ànima presonera i enyorada els llunàtics-, Vet aquí que per això el sol, astre gelós, mai ens la mostra, la cara fosca de la lluna, perquè no fem esguard de la nostra ànima i ens adonem que som presoners de la lluna perquè, com ell, també l'estimem.

BLUES EN SORD : nusos nus

la mà licàntropa del saxofonista captura la mà tòpica del tots units fent força 

BLUES EN SORD : món txi kung

tocar de peus a terra
escoltar la respiració
seguir-la, perseguir-la, acompanyar-la
convertir-la en un fil
conduir aquest fil de baix a dalt del nostre cos
i resseguir-lo, adobar-lo, estimar-lo, agrair-lo
i acomiadar aquest bell instant de tu mateix
amb els demés

xòésestupend!

BLUES EN SORD : Cala Torta

A la riba de còdols treballats per una mar famolenca,

que mastega història i en vessa escumosa i delitosa

engolidora d'espardenyes orfes i enormes,

per ara,

el teu consol, la teva por de fer-te gran

i la teva illa feta d'infantesa, tendra vida innocent, 

captivadora imberbe i sempre acompanyada pell salina del teu rostre

frec de llavis tacte suau vitel·la, i abraçada mà de de dits creuats,

cabana de repòs al final de l'aventura d'estimar,

perquè m'agrades i et despullo i em despulles

i ens vestim amb la pell mútua

i esclaten al cel focs d’artifici aliens a la nostra desfeta

essència compartida de mascles animals de vida plena... 

per sempre més aquell moment de dolç

encontre als nostres cossos, cicatriu

per al secret dels contemporanis espontanis

intrigats que mai sabran

perquè tu i jo som una sola pedra

treballada per l'onatge i l’oratge d'una riba marinera mil·lenària, 

d'una mar grisa i brava que engull espardenyes orfes i mescalines. 

BLUES EN SORD : Sol de març

Avui he sentit el sol de març sobre la pell,
la millor carícia inesperada
quan milions de cutícules s'han fos
fent l'amor amb els fotons verges.

Una carícia física, què dóna molt bona química,
el sol de març que avui he sentit a la cara

Efectivament, -m'he dit-, sóc viu,
i feliç de retrobar-m'hi.

BLUES EN SORD : So de campanes

Alça't i mira enllà home de l'urbs,

veuràs l'horitzó colgat d'un gris que destila escuma com un llibre tancat que ofereix el seu saber, per a qui el desvetlli.

Una espècie desoïda i aniquilada pel no res, una quimèrica delícia rural que potser va existir, però res en resta.

Àcidament, desgrana les teves virtuts sobre el caos i com a demiürg endreça'l en so de campanes: fosques, gegants, superbes, il·lustres:

Ruralia mor, visca Ruràlia!

Escampa els seus fruits germà de l'urbs, 

que com tu, enyoren un no res,

un inexistent record

en un inexistent paisatge.

BLUES EN SORD : L'entrelluc

Si sabessis, oh amic, les voltes que he hagut de donar

evitant l'embús d'aquesta ment recargolada que em sotja,

fins arribar al clar moment de l'encís, sempre anhelat,
quan derruint l'urc que emmurallava ma essència,

he vist la flor que m'empeny a sobreviure malgrat tot.

Si ho sabessis, oh amic pacient, potser no em caldria ara d'obrar com a artesà de paraules
recercant la bellesa d'uns versos que allibero per deixar empremta, subtil,
d'aquesta troballa interior que tant i tant rescabalava el meu estar,

per oferir-te quelcom més que una vida.

Si ho sabessis, oh amic. Pres de mi mateix he sobreviscut fins que l'he ullada:
fresca, tendra, miralls de rosada en vestit vellutat,
de joiells despresa, de naixença humil.

Més son brillar vela el desig més fastuós l, altrament, desvetlla l'anhel de proïsme.
D'aleshores visc, oh amic.

Si sabessis, oh amic, quin sentiment somou el boc en retrobar els ramats tan enyorats,
veient la fi de tants viaranys voraginosos, en ser perdut.

Quina joia l'entrelluc. Quin lai tan dolç a mes oïdes

BLUES EN SORD : Potser això meu és paranoia

D'una política de fets consumats en diuen solució forçosa.

Una Inoperància ben planificada es tradueix per execució directa idea-fet.

Mentrestant, tot queda igual i es ben normal l, tal com cal,

el calendari avança, electoral, amb un proverbi xinès per a cada dia.

N'he vist brillant dalt de tot d'un cimbori

dient a per tots que l'havíem errat, i no hi ha altra volta,

anem-ho pensant.

N'he vist passejant pel costat salvatge,
quan no quedaven cors per entristir,

voravia greixosa i molta tifa de gos ensopit,

fent cas omís als semàfors daltonics, 
tuf de gintònic i escocès aigualit.

N'he vist rient aixafant a les iaies

fent llufar calces, amb pals a les mans

increpant putes a les cantonades,

mastegant negres i estripant fanals*.

Tanmateix però, estic de sort: Potser això meu és paranoia,

Deixaré vendre'm, per quatre dites,
ben dites, quan trobi un psicòtic que em faci el pes.

* Potser al gús encara recorda en una crisi d'aquestes en que es va donar sortida a una moviment entre indigents que consistiaa a donar a cnavi "la farola" una peròdic elaborat per ells mateixos

BLUES EN SORD : Delliri

Potser, voldré tenir-te amb mi per desvetllar la teva son,

i sentiré la bífida carícia dels teus somriures.

Desvetllant fins a l'últim anell, cos engolit en la teva pell d'escates.

Escoltant el teu bes de mort.

Sentiré penetrar les teves agulles mortals, fins a deixar-me fondre en l'ennuvolament.

Sentiré el fred del traspàs que s'apodera del meu cos.

I, prometo tenir per a tu la meva darrera mirada,

sobre la taula, un lliri,

i a la mà,

una destral.

Fil de sang al teu front. Olor de sucre.

Bardissa escapçada, roig dolor.

I el lliri, 

marcit de desig. 

BLUES EN SORD : Profecies

En arribar tu, saltàvem per sobre les flames 

com la més gran de les volves enceses,

enlluernats,

xops, com ara quan te’n vas amb les fresques de setembre per endurir el raïm,

de suor.

I hem dit: - Anhels d'ahir esdevenen monstres del present. Idees revellides d'utopies massa elaborades. Hi ha poca llum a l'horitzó de terrats i colomers, per no haver de dir que gens...

L'oblit es gira d'esquena al món dels homes.

La supèrbia els fa conductors d'un nou poder;

la seva raó, i la seva circumstància,

perduda en una creguda importància

que espanta l'infant de cadascú,

i que jo he retrobat en el somni d'una nit de tu.

Tremola petita bleda de sang ardent.
Col moradencada d'una bufetada de vent d'argent.
Gèlida paraula:  amén. 

BLUES EN SORD : Octubre

No és un verger del Sud, aquí hi plou més sovint,

tot i que el ploure també es fa esperar.

Hi ha una terrassa per damunt les palmeres i els teulats.

La pluja es deixa sentir pessigollejant els vidres.

Tornen els cels d'octubre i, un cop més,

es tanquen les voltes dels anys

que empenyen i avancen,

però que sempre tornen.

Esdevé la nostàlgia de l'escalf

d'allò que passà i fou estimable.

Tramunten records per damunt el present,

i l'envolten, i s'hi abracen.

Riuen i ploren, s'ennueguen, tossen, i ballen.

La dansa del record i el retrobat present.

El xipolleig de l'aigua hi posa tonades.

Novament, la pluja besa els vidres.

Em porta, l'octubre, la fi de l'anell.

Se'n va, ha passat, i altra volta s'enfila

cap a un nou octubre. Cels tardorencs.

Pluja d’octubres de llargues vesprades,

de jocs i baralles i allò d'anar fent.

D'amors i d'enganys, de morts i de vides.

De sabers de sempre i de no saber res.

I ,hola, com va? i, Com prova la vida?

Ja veus..., jo m'enyoro. I tu?

Encara hi sents?

Dorm dolç  amor meu i respon-me amb els somnis

demà, quan et llevis, hi haurà sol rogent

BLUES EN SORD: "L'amazona nua" Errnst Ludwig Kirchner (1880 - 1938)

Apallissa la llana amb el vergançó tendre,

la fa estarrufar i voleiar amb desfici.

Damunt la prada esponjosa,

una pell sobtada d'aire fresc, es deixa palpar pels brins

mentre un suau borrissol es mostra a l'astre radiant

recercant-ne l'escalf

i deixant-se besar

molsudament,

i golut de llum.

Un buf calent encerta justament la tosca pelfa que es retira

i una flor exhali a l'alè càlid del desig que es deixata en fluix.

Flaire de sexe envaeix narius.

Desvetlla mans com a papallones,

amb dits juganers, pessigollejant els pètals.

Sadollant en nèctar.

L'amazona nua panteixa en la frescor de l'herba,

els ulls closos, el desig confortat.

L'enter desbridat etziba cosses al vent,

alça el musell i renilla. Gaudeix.

De dalt estant vetlla la sitja quieta,

el gra destriat de la palla.

Les cigales il·lustren sonores, el tedi.

Sens parar esment, el vergançó a la llana torna a etzibar

un i altre cop; al passat, al futur, al present que l'envolta. 

BLUES EN SORD: Perquè vida i mort són la mateixa cosa

Ara que canten arreu els perquè i els com

de tanta brutícia i de tanta bellesa, alhora empeltades en aquest suc de bruc en que acaba la vida nostra,

sense sostre ni parets,

ubiquem les respostes:

a l'aire d'uns desigs inescrutables, en les ments dels més desperts,  

i d’unes joies indestriables, en les dels que somrient dormen.

Si vida i mort són la mateixa cosa:

aquell qui habitava llits de llavis carnosos,

aquella passió que ens mena a amanyagar-nos el sexe

o aquells joves que escuren les gorges mútues amb plaer,

així també els cadàvers, com àngels asexuats,

acaben fent de malves penyora d'amor:

BLUES EN SORD : Aina

De tots els jorns que t'he enyorat,

a la teva boca hi deixo el bes salat.

Balla,  gitana d'ulls felins.

Rera el teu aire verger

i el teu bes d'oli d'oliva,

I'esgaripada veu d'avencs,

cabells de brea,

mirada dura i posat ferreny.

La pell bruna, la guitarra i a les mans, flor sobre flor, 
vida llegida.

Rera el teu aire verger

i el teu bes d'oli d'oliva.

Obre't de mirades i de pits descalços,

a les teves nines una estrella hi viu.

A les teves sines, belles cargolines,

un parell de roses i un amor captiu. 

BLUES EN SORD : Maresmal

Incidint el cel seré els canyars remuguen, hora de pas del terral nocturn. Altiva, fredament superba en la teva solitud, i atenta tothora deIs senyals invisibles, t'he tornat a veure neta i brillant saludant les estelades, quan se'n van, a l'hora quieta. Calmosa, ni un moviment fora del vent, nua i gelada fent l'amor amb les onades, frec a frec. Vell terral clivella pells. Cop de mar ve i se'ns emporta l, més enllà, soc tu i ets jo. Nus sota l'aigua que estels emmiralla, d'espurnes a milers fem l’embolcall. Filtre d'amor, dolça polpa de sina, esgarrifança, bes, música i ball. 

BLUES EN SORD : Ascens fluvial

llaguts sirgats bancals eixuts cítrics guerxuts planes ermals illes dunars vents udolants estols gegants frec d'arrosser sèquia i anguila gripau i veu libèl·lula blava cargol sense bava nineta d'un ull fortor d'espart moll i cruix de garrofes 
pellofa d'arròs
pols d'era
sequera
plogim
vapors suors olors dolors entorts i morts i veus i foc i pedra seca més pluja i horta carxofa i espigall per afrontar l'esperit i albirar la font primigènia d'aquest devessall de vida que ens transmet lo riu