L'ombra regadora de Morar

Vet aquí un mal acudit
que, si no us el dic, 
no em trec el neguit.

He d'explicar que, durant la darrera setmana a les costes de Mallaig, Morar, Arisaig, Oban, i fins i tot a Tioramcastle!, he patit una persecució malaltissa de part de la meva ombra amb aparicions espontànies i mesures gegantines

d'entrada la vaig encalçar a Oban, vegeu-ho, si no:   em barrava el pas i em va fer veure, clarament, que l'ombra venia de polissó i ben preparat per donar-me la murga tant com volgués.
Jo, evidentment, encaboriat i emprenyat, li vaig fer saber que no en trauria res de mi, que per molt que insistís, tampoc;  i que ho deixés córrer.... em vaig acollir a la divisa que treu per sempre més el neguit i les cabòries sobre les ombres a les fotos, i  vaig dir-me cridant a mi mateix per dins,

 NO TIRIS MAI FOTOGRAFIES A TERRA SI NO VOLS CAÇAR OMBRES !!!

Però, per més que m'ho proposava, la malparida ombra de mi mateix apareixia al lloc mès insospitat, al lloc més inhòspit i feréstec, al cul del món!, allà em venia a trobar : i se'n fotia de mí el molt carallot, reptant-me,  mira que,.... li vaig agafar una ràbia!...
...ho vaig explicar a la Mariona, que incondicionalment em va fer costat, i em va dir - Si torna a aparèixer avisa'm, t'ajudaré a foragitar-lo i li cantaré les bla, bla, bla-, ...sabeu que va passar?
va passar que, quan el vaig veure i atabalat vaig anar a buscar a la Mariona per dir-li, que, mira!, que? vine! què? torna-hi! què? mira!!!! no ho veus!?...; ell, morrut, va aprofitar i se'ns va encarar a tos dos en companyia d'una ombra dona! el bla bla bla de la Mariona no els afectava per a res perquè ni la llum ni les ombres s'afecten per la parla dels humans... i molt bla bla bla,i bla,bla,bla i res de res!... fins que no ens vam girar, no ens vam deixar de veure...
Un altre dia que, per cosa estranya, us diré que no havia passat res més que ploure, un dia d'aquells que ja ha passat prou dia, i que  ha plogut tot el matí i mitja tarda i que ja està tot xop i refotudament xop; - un dia que plovia i feia la remor de quan pixa un ramat de sassenachs a les terres altes i els torrents baixen curulls i fan cornamuses d'aigua, - si voleu poseu-hi tambors i gaites-; vam anar a passejar a la platja de Morar, a buscar caragolins, dels taronges i roses!, i algues per assecar, per haver-ne per fer espalmatòries bizantines, -fem que lluïn a casa a l'hivern- va ser aleshores, aleshores vam descobrir que, en realitat, el que anàvem a cercar eren els raigs del sol ponent que s'escapen passant furtivament per sota i d'entre els núvols i..., vam trobar la platja amb marea baixa  i també, aleshores, sense solta ni volta, l'ombra va començar a definir-se  i va prendre la regadora i es va posar a regar com un gegant foll, toooooooota! la platja, vegeu! vegeu!

Aquesta vegada, en girar-nos, vam veure que ja hi havia marea alta.

Fins aquí aquest acudit
que,ves que et dic, 
no m'ha tret de cap neguit

Veus Indispensables : Màrius Sampere i Passarell (1928 - 2018) memorial

CERCLES

Jorn circular, temps circular,

femelles rodonenques, nines d'ulls

aparellades, ventres, capcirons,

perles, medalles, places amb menuts

i ancians fent rotllana, cuques

en repòs espiral, botons, bombetes,

monedes fredes i vivents... Jo també giro

perquè el món no s'aturi.

Estimo el meu error concèntric,

la voluntat que em llança al meu davant,

em para i em retorna

per fer-me roda prenys, la gàbia

de l'ocell tropical, el disc del sol

sanguini i fart, el pleniluni

del qual vaig descendir llop cargolat

amb una bola de cristall, la ment.

Irrompible peixera! ¿Com fugir-ne

si el destí és ou d'amfibi i jo medito

encimbellant corones sense testa

i bombolles de plom, i duc un anell d'or,

fidel al meu amor sense sortida?

Històries de La Rovira : el pi del sot de la rocalla dels tudons

Aquell burot, la barraqueta, era pel bosc, als rodals del Casal Ramona; hi havia un vedat per al tir als tudons..., tothom qui passava armat deixava besses al burot o bé un cèntim al pot. La cosa va degenerar i al final això era una barraca plena de sacs de pa sec. La gent li donava pa sec i l'home mantenia gallines al sot de la rocalla dels tudons, hi havia ous pel pueblo blanco de dalt les defenses, i pels escàpols d'aquí baix del Casal Ramona, i els que jo en dic del pueblo llano, he!, hehe...
- Ara ja no hi ha gallines... hi ha tudons altra vegada, n'he vist força pujant cap aquí .
 - Sí, aquí i ara hi tenim molts ocells de bosc, tórtores turques i curdes, tudons, cotorres de pit gris, aratingues mitrades i aratingues de cap blau...
 - Ara! (...)
- A mi m'ha semblat sentir uns lloros! he,hehe!
- He,hehe!,Passi-ho bé senyor! (del pi del sot de la rocalla dels tudons...he, hehe...)

Aquest rodal cada dia és més ple de gent de tot el món amb Jet lag i mal d'altura i que es perd... benauradament la humanitat aquí no gosa ser agressiva

Pí del sot de la rocalla del tudons; encantat de sorprendre'l;

-  i?..,  i on és la barraqueta?
 - Uix!, tu fa temps que no vens per aquí, oi?
- No te'n fotis de mi... Tan sols fa uns dies hi havia la seva barraqueta aquí mateix! hi passo sovint i sempre hi ha un home que resa a viva veu... és una oració curiosa, en un idioma que no reconec i per això sempre que el sento m'atrau cap aquí... és un home que resa fort, no sé què diu, no sé que és el que explica o què és el què exalta, però per la tonada és ben bé una oració, una salmodia tan inintel·ligible com repetitiva, incisiva, incesant ... 
- Coi d'home!... són les tórtores curdes i les turques que es debaten, que no ho sent?

- Eeeehhh! Osti sí! aquell era el fill boig del buroter...ostiii... aquell em va escorçar sovint a renecs i mossegades fins i tot...  al final demanava un cèntim i li donàvem besses pels tudons... i sacs de pa sec!

Ghleann Fhionnainn Viaduct

El vaig llegir i el vaig somniar, anys després el vaig veure en un pel·lícula, ara encara uns anys més tard, el tinc aquí al davant... i sí, quina cosa més gran... tens tota la raó Harry.

Salvat Papasseit d'accés públic a l'ARCA : "El sol ho encen tot - mes no ho consum"

El 1918 coincideix amb Joan Miró, amb Emili Eroles, Joaquim Folguera i amb Joaquim Torres Garcia dirigint l'edició de l'únic número d'"Arc Voltaic". Torres Garcia hi publica el seu manifest Art Evolution en Francès i en Italià La seva divisa obria portes al realisme i al pragmatisme noucentista que es desenvolupava paral·lelament i proper

Arte-Evoluzione

L´arte deve essere qualcosa di concorde col corso della vida.Perció di deve essere evoluzionisti.Non dobbiamo ammetter nulla che non sia evoluzione. in tutte le nostre opere deve realizzarsi un processo evolutivo sopra di nou stessi. Non ci sará mai possible di avere una manera invariabile, ne ammettere la instituzione di scuole é neanche di avere un criterio se questo deve esser basato su qulcosa d´immobile. che serva di termine ó di ponto di comparazione.In ogni caso, il nostro criterio deve evolvere constantemente. Posti casí su questa naturale via evolutiva, il nostro compito deve consistere solamente nel segnalare, come un sensibilissimo ricevitore, quello che potremmo, chiamare: la plasticua del tempo. Per4 questo, dunque, tanto é per noi un paese che un altro, un parte di mondo che un altra; vogliamo essere internazionalli. Nulla del già fatto ci puó servire, neanche le nostre stesse opere.Per noi nulla ci puó servire, neanche le nostre siesse opere. Per noi nulla ci puó essere di definitivo.E ´necessario che ignoriamo oggi quello che faremo domani.Dobbiamo mettere in secondo termine il lavorio dello spiritio di scegliere, di selezionare per abbandonarci, invece, alla sponraneita, al connnoscimento intuitivo allo satato di simpatia col mondo reale.Bisogna identificarsi con tutto per giungere al verso sapere.L´jo vivo é el solo interessante.Non si deve dipingere n eparlare che di noi stessi, di qeusto satato di simpatia con le sose. Essere evoluzionista non é appartenere ad una scuola, e essere independenti, anzi andar contra le scuole; é essere quelcosa nel tempo.Ció no ostante non dobbiamo credere che giungeremo á conoscerci del tutto; dobbiamo andare sconprendoci. La nostre divisa deve essere: individualismo, presentismo, internazionalismo. 

J.TORRES-GARCIA

Ritmos de ciudad - 1918 - Joaquim Torres Garcia

A la pàgina 2 de la revista, Salvat Papaseit ens exposa un PLANOL d'arcs i  paral·lelismes, un celebrat cal·ligrama. El podeu rellegir tant com vulgueu perquè és visible públicament al catàleg de fons digitalitzats de la Biblioteca de Catalunya. En aquest catàleg hi trobareu l'ARCA, l'arxiu de revistes catalanes antigues. 

Enric Casasses a la cuina de Miquel Gil i Joan Serra : Un objecte etern.

Aquesta cançó m'ha acompanyat sempre des que la vaig llegir i un dia la vaig sentir cantar per en Miquel Gil i em vaig quedar badat d'orelles hores i hores.... Un altre dia la vaig sentir i veure dansada en una coregrafia de Joan Serra.... i sempre que la sento la ballo per dins, Guaiteu:

Bill Domonkos

El nord-americà Bill Domonkos utilitza les noves tecnologies per manipular fotografies antigues i captures de vídeo d’arxiu. Genera gifs animats, que consisteixen en un grup d’imatges mostrades en seqüencia per aconseguir l’efecte del moviment i captar l’atenció.

Veus indispensables : Francesc Garriga (1932 - 2015)

mig gos, mig llop estimo amb dents. mastego en gris uns ossos

Francesc Garriga, poeta.

Sabadell, 1932 - Sant Cugat 2015

El viu retrat de la meva Suzuki

Estem fets per a totes les adversitats i tenim la sang calenta dels vells tirs traginers. La Suzuki i jo estem fets l'un per l'altre. I així sabem que arribem sempre a tot arreu quan anem junts. M'agrada la meva Suzuki i ara li posaré una flor al cul.

Billetero perdut a Palau

El billetero ha estat vist improvisadament en aquesta escala del Palau del Baró de Quadras, estava pensatiu, remmemorava el que acabava de versar sobre Fra Ramón; va ser en una meditació a Lluc, en tornà explicant què l'aura de la terra era l'univers, i va assolir l'enforcadura de les tres religions monoteistes mediterrànies. Llull fou amat entre els alarbs, els rabins i els franciscans i fou amic de la conjunció universal de les creences espirituals que va conèixer. Va escriure en occità, català, llatí i àrab, i també parlava amb els ocells, tal com deixa ben clar en el 16è dialeg d'"Amic e amat":

"Digues, aucell qui cantes: �est-te mès en guarda de mon amat per ço que et defena de desamor, e que muntiplic en tu amor?
Respòs l'aucell:
- �E qui em fa cantar, mas tan solament lo Senyor d'amor, qui es té a deshonor desamor?"

El billetero s'ajup cap al graons i retorna a la verticalitat. És una moneda de 20 cèntims. Ben trobada per a la guardiola del Llull

BLUES EN SORD : món txi kung

tocar de peus a terra
escoltar la respiració
seguir-la, perseguir-la, acompanyar-la
convertir-la en un fil
conduir aquest fil de baix a dalt del nostre cos
i resseguir-lo, adobar-lo, estimar-lo, agrair-lo
i acomiadar aquest bell instant de tu mateix
amb els demés

xòésestupend!

Leopoldo Maria Panero. Una ànima per rellegir sempre.

"Prometo escribiros, pañuelos que se pierden en el horizonte, risas que palidecen, rostros que caen sin peso sobre la hierba húmeda, donde las arañas tejen ahora sus azules telas. En la casa del bosque crujen, de noche, las viejas maderas, el viento agita raídos cortinajes, entra sólo la luna a través de las grietas. Los espejos silenciosos, ahora, qué grotescos, envenenados peines, manzanas, maleficios, qué olor a cerrado, ahora, qué grotescos. Os echaré de menos, nunca os olvidaré. Pañuelos que se pierden en el horizonte. A lo lejos se oyen golpes secos, uno tras otro los árboles se derrumban. Está en venta el jardín de los cerezos."

saremo una danza sulla collina e niente più

Dammi la mano e danzeremo

Dammi la mano e mi amerai
come un solo fior saremo
come un solo fiore e niente più.
Lo stesso verso canteremo
allo stesso passo danzerai
Come una spiga onduleremo
come una spiga e niente più.
Tu chiami rosa e io speranza
ma il tuo nome dimenticherai
perchè saremo una danza
sulla collina e niente più.

Adaptació a la llengua italiana d’un poema original en espanyol de Gabriela Mistral. Escriptora i poetessa  Xilena. Premi Nobel de literatura l’any 1945.

BLUES EN SORD : Cala Torta

A la riba de còdols treballats per una mar famolenca,

que mastega història i en vessa escumosa i delitosa

engolidora d'espardenyes orfes i enormes,

per ara,

el teu consol, la teva por de fer-te gran

i la teva illa feta d'infantesa, tendra vida innocent, 

captivadora imberbe i sempre acompanyada pell salina del teu rostre

frec de llavis tacte suau vitel·la, i abraçada mà de de dits creuats,

cabana de repòs al final de l'aventura d'estimar,

perquè m'agrades i et despullo i em despulles

i ens vestim amb la pell mútua

i esclaten al cel focs d’artifici aliens a la nostra desfeta

essència compartida de mascles animals de vida plena... 

per sempre més aquell moment de dolç

encontre als nostres cossos, cicatriu

per al secret dels contemporanis espontanis

intrigats que mai sabran

perquè tu i jo som una sola pedra

treballada per l'onatge i l’oratge d'una riba marinera mil·lenària, 

d'una mar grisa i brava que engull espardenyes orfes i mescalines. 

Mon Vinyoli, món Vinyoli

El cap de setmana del 4-5-6 d’abril, a Santa Coloma de Farners, se celebrarà el Festiva Domini màgic, amb participació de diversos poetes de tot el territori lingüístic català, que homenatjaran Vinyoli. 
A veure si hi pensem i ens ho fem venir bé per fer-lo company de les nostres veritats.

Món Vinyoli.

"Gall" dins El Callat, (Pròleg de l'autor), Els llibres de l'Óssa Menor ("Óssa Menor", 26), Barcelona, 1956.

Gall que cimeges en la torre més alta,
heus-me aquí en la partió de la nit i l'aurora.
En la nit del temps crida sempre el teu cant.

Temps difunt, temps difunt, et veig
com un riu allargant-se en la fosca.
De la terra sóc hoste inexpert,
sempre en exili, dintre meu,
mirant les aigües entre murs
de la ciutat abandonada.

Gall que cimeges en la nit,gall salvatge endinsat
en la boscúria espessa -qui no es mou
de la ribera trista, contemplant
el pas feixuc de l'aigua morta,
mai no et veurà ni sentirà el teu crit.

Però el bon caçador que es lleva
a l'hora greu entre la nit i l'alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duucap a la veu intacta.

Penell tocat per l'aurora,
al cim de tot de la flama,
pausadament gira el gall.

BLUES EN SORD : Sol de març

Avui he sentit el sol de març sobre la pell,
la millor carícia inesperada
quan milions de cutícules s'han fos
fent l'amor amb els fotons verges.

Una carícia física, què dóna molt bona química,
el sol de març que avui he sentit a la cara

Efectivament, -m'he dit-, sóc viu,
i feliç de retrobar-m'hi.

BLUES EN SORD : So de campanes

Alça't i mira enllà home de l'urbs,

veuràs l'horitzó colgat d'un gris que destila escuma com un llibre tancat que ofereix el seu saber, per a qui el desvetlli.

Una espècie desoïda i aniquilada pel no res, una quimèrica delícia rural que potser va existir, però res en resta.

Àcidament, desgrana les teves virtuts sobre el caos i com a demiürg endreça'l en so de campanes: fosques, gegants, superbes, il·lustres:

Ruralia mor, visca Ruràlia!

Escampa els seus fruits germà de l'urbs, 

que com tu, enyoren un no res,

un inexistent record

en un inexistent paisatge.

BLUES EN SORD : L'entrelluc

Si sabessis, oh amic, les voltes que he hagut de donar

evitant l'embús d'aquesta ment recargolada que em sotja,

fins arribar al clar moment de l'encís, sempre anhelat,
quan derruint l'urc que emmurallava ma essència,

he vist la flor que m'empeny a sobreviure malgrat tot.

Si ho sabessis, oh amic pacient, potser no em caldria ara d'obrar com a artesà de paraules
recercant la bellesa d'uns versos que allibero per deixar empremta, subtil,
d'aquesta troballa interior que tant i tant rescabalava el meu estar,

per oferir-te quelcom més que una vida.

Si ho sabessis, oh amic. Pres de mi mateix he sobreviscut fins que l'he ullada:
fresca, tendra, miralls de rosada en vestit vellutat,
de joiells despresa, de naixença humil.

Més son brillar vela el desig més fastuós l, altrament, desvetlla l'anhel de proïsme.
D'aleshores visc, oh amic.

Si sabessis, oh amic, quin sentiment somou el boc en retrobar els ramats tan enyorats,
veient la fi de tants viaranys voraginosos, en ser perdut.

Quina joia l'entrelluc. Quin lai tan dolç a mes oïdes

BLUES EN SORD : Potser això meu és paranoia

D'una política de fets consumats en diuen solució forçosa.

Una Inoperància ben planificada es tradueix per execució directa idea-fet.

Mentrestant, tot queda igual i es ben normal l, tal com cal,

el calendari avança, electoral, amb un proverbi xinès per a cada dia.

N'he vist brillant dalt de tot d'un cimbori

dient a per tots que l'havíem errat, i no hi ha altra volta,

anem-ho pensant.

N'he vist passejant pel costat salvatge,
quan no quedaven cors per entristir,

voravia greixosa i molta tifa de gos ensopit,

fent cas omís als semàfors daltonics, 
tuf de gintònic i escocès aigualit.

N'he vist rient aixafant a les iaies

fent llufar calces, amb pals a les mans

increpant putes a les cantonades,

mastegant negres i estripant fanals*.

Tanmateix però, estic de sort: Potser això meu és paranoia,

Deixaré vendre'm, per quatre dites,
ben dites, quan trobi un psicòtic que em faci el pes.

* Potser al gús encara recorda en una crisi d'aquestes en que es va donar sortida a una moviment entre indigents que consistiaa a donar a cnavi "la farola" una peròdic elaborat per ells mateixos

BLUES EN SORD : Delliri

Potser, voldré tenir-te amb mi per desvetllar la teva son,

i sentiré la bífida carícia dels teus somriures.

Desvetllant fins a l'últim anell, cos engolit en la teva pell d'escates.

Escoltant el teu bes de mort.

Sentiré penetrar les teves agulles mortals, fins a deixar-me fondre en l'ennuvolament.

Sentiré el fred del traspàs que s'apodera del meu cos.

I, prometo tenir per a tu la meva darrera mirada,

sobre la taula, un lliri,

i a la mà,

una destral.

Fil de sang al teu front. Olor de sucre.

Bardissa escapçada, roig dolor.

I el lliri, 

marcit de desig.