Autorelat: Gatada

dimarts, 17 de març del 2026

Gatada

El nen del colmado ha trobat uns gatets i n'ha pres un, a coll, tal com també han fet les seves tres germanes amb tres moixets precedents de la mateixa gatada. En un moment dat, ha saltat la gata feta un bruix i bufant un agut esgarip, d'esgarrapada s'ha endut el lobul ocular de la criatura que ha caigut a terra fent un clof! sord, amb una emergent tirallonga blanca i unes venes que l'acomanyaven estrebades fins allà on han estat seccionades per l'urpa. Pobriu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Mare, no em renyis,

sí, ja sé que m’he fet vell,

però jo no he sigut!

Jo no he sigut, deia d’infant

a l’empara de la llum. Per què

no dir-ho ara, al recer

de l’ombra?

Les joguines trencades per terra,

tot fet malbé, no tens remei! Mentida

ha estat aquell.

I sempre aquell, mare, el mateix

que et va desfer el llit,

el pare, el dimoni pelut

que ens roba la bellesa.

Potser és just: li devíem l’alè,

la pell llisa, fins i tot

el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,

mare, tu ja ho veus, jo ja vinc

a poc a poc, amb bastó.

Màrius Sampere dins L’estació dels espiadimonis, 2010

"L’espaci lingüistic occitanocatalan encara es un espaci comun de partejar que pensam qu’es important de dinamizar. D’aquel ponch de vista seriá fòrça convenient, per exemple, que tot parlant de catalan foguèsse en condicion de conéisser, en mai de sa lenga, l’occitan en una de sas variantas, çò es èsser capable de dominar passivament de tèxtes simples en las divèrsas variantas occitanas. De fach, es pas brica un objectiu difícil, coma o demòstran los progrèsses rapidas que los fan fòrça catalans dins l’aprendissatge de l’occità. E, d’autre caire, tot occitan auriá de conéisser, en mai de sa pròpia lenga, tanben lo catalan e èsser capable d’aver una coneissença passiva de las variantas del catalan. Pels especialistas de las lengas romanicas aquelas coneissenças pòdon servir de fondamentas interessantas per l’aprendissatge d’autras varietats linguisticas mai alonhadas."

Carles Castellanos i Llorenç, dins https://opinion.jornalet.com/carles-castellanos/blog/2545/influencia-linguistica-occitanocatalana-en-mediterranea-occidentala

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!...
Els camins són l’angúnia primera
del rústec cor llunyà,
que ni ell sabia el que era
o per saber es posava a caminar...
Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.
Tu no saps el camí què significa?
El camí significa humilitat,
vol dir un renunciament a fi de bé,
vol dir passar pel mateix recer
que els altres han passat.
Camí de la glòria, camí de la Creu,
camí que puja i baixa i cansa,
on ens portes, camí? La teva fi no es veu!
Si ens han posat l'esquella mansa,
tu limites l'audàcia del peu
amb l'espígol novell de l'esperança!...
Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,

(...)

Fragment de l'inici del Cant III del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra (1930)

ELS AMANTS

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

Autorelat

dimarts, 17 de març del 2026

Gatada

Cap comentari:

Pàgines

Cercar en aquest blog