En Llop ja ha arribat i ens ha captivat

Avui em fa feliç poder haver-te vist tan bonic i ple de vida! Benvingut al món Llop !
Ja veig que amb tu riurem molt i força, i que serem amics!!

Miquel Xirau i la Campana de la Llibertat de Vilanova del Vallès

El pare ja era de Vilanova des que s'hi va refugiar, essent menut amb tota la seva llarga família, inclosos ties monges i oncles capellans,  -pels bombardeigs constants a Barcelona l'any 1938 i la persecució del clergat-,  a Can Xunfleu, cap a Can Pascol, davant de Ca l'Esmandia,... Des d'aleshores que hi tenia coneguts i amics i amigues, i anys més tard el seu germà, en Josep Maria, hi va anar a viure, i això també el va fer il·lusionar a tornar-hi a viure-hi definitivament... massa poc temps. Poc temps, però intens i recordat... l'enteranyinat impedirà que ningú pugui caure per l'ull de l'escala...

Sortint de Vilanova cap a Granollers, a la rotonda de Valldoriolf, en Miquel Xirau hi té una mostra d'obra monumental a l'espai públic.
És una obra molt emotiva i d'arrel vilanovina fins al moll i el mall d'aquest mestre forjador. És la Campana de la Llibertat. Una obra de factura gran, amb una solidesa tan efectiva com imperceptible i que suporta una càrrega simbòlica popular i cívica, excepcional.
Per celebrar la segregació de Vilanova, hi va haver una colla de vilanovins que es van conjurar en fer sonar la campana de Santa Quitèria durant vint-i-quatre hores; els braços que remouen el badall porten els noms d'aquella colla, però n'hi ha afegits dos més, per als vilanovins i vilanovines que van treballar per la segregació municipal però no van poder ser al repic de la campana.
En Miquel ens ha dit aleshores que sempre ha tingut present que en aquells braços hi teniem el meu pare i això ens ha encongit una mica el cor però també ens l'ha il·luminat una mica, deixant-hi perlita per fer-lo fort.
Quan retornàvem a casa amb el cotxe ens hem aturat a contemplar la campana i ho hem fet amb el fons del Céllecs i de Santa Quiteria als seus peus...
Penso que aquesta Campana de la Llibertat, que simbolitza la llibertat dels vilanovins, que ara i avui decideixen pel seu municipi, emmarcada en aquesta ve baixa immensa de Vilanova, està molt ben posada i és un encert. Ens recorda a tots que aquest poble avui existeix perquè hi va haver al seu moment ciutadans i ciutadanes decidits a fer-lo lliure i, el fet de tenir-la avui entre nosaltres, ens ha de fer present que la lluita per la llibertat de tots els pobles continua... sempre hi haurà l'esperança que, un dia, les cendres dels nostres pares es remouran felices pel ressò de la campana de la llibertat.
Salut Miquel Xirau, i molta vida!

(ara em ve al cap que el pare va editar una sèrie de biografies d'esportistes catalans i la va titular "Forjadors de l'Esport Català", en va arribar a veure publicada la primera col·lecció)

No erem prous i hem volgut ser més, tinc una família que creix....

Avui divendres 15 de juny, a la Casa de les Altures, seu del Consell Municipal del Districte d'Horta-Guinardó, de l'Ajuntament de Barcelona, han cosignat el seu matrimoni civil la Jordina Rossell Roig i la Mar Mamano Grande.

La cerimònia ha estat oficiada per la Regidora de l'Ajuntament, Sra. Montserrat Ballarin a les 17 h. i han actuat com a Testimonis la Maria Calvet, amiga de la Jordina, i la Mercè Trillo, àvia de la Mar.

En acabat hem anat tots plegats al Mas Guinardó a fer un berenar i hem aprofitat per a fer coneixènces entre els familiars d'ambdues contractants del matrimoni avui endegat.

El proper dissabte dia 23 de juny, revetlla de Sant Joan, es celebrarà la notícia de forma escaient a Can Sans de Viladesens, Alt Empordà, on hi preveiem la concentració de més familiars i amics, fins a 140, que compartirem la celebració de l'esdeveniment.

No erem prous i hem volgut ser més, tinc un família que creix...

Benvingut Kai!

el 22 de maig a Granollers...

Éren cinc o sis que tenien set...

Agraeixo certa fixació pels nombres al meu avi Josep que, quan jo era infant i pujàvem a l'ascensor de casa, em va ensenyar a identificar les formes i els noms dels misteriosos símbols que servien per comptar... com a mínim de l'1 fins al 9. 

A l'ascensor de la meva infantesa, entre pis i pis hi havia un tram de paret on les finestretes del cambril et permetien de llegir-hi el nombre del pis al que anàvem arribant. Veies passar el número fixat a la paret per la finestreta, tot corrent de dalt a baix a mida que l'ascensor pujava...

 (Vivíem al Congrés, al novè pis d'un bloc allargassat del carrer de Sant Pasqual Bailón que feia xamfrà amb la Riera d'Horta)

L'avi ens distreia i ens deia coses, seguint el ritme llarg i feixuc del trànsit d'un ascensor, molt lent, compassat i sorollós, que ens havia de pujar fins a casa i que a mi, i als meus germans més petits, ens acollonia força...

Aquesta era l'oració de l'ascensor de l'avi Josep:

 "(s'engega l'ascensor, brrr, un, dos, clic cloc, brrr, tres, clic cloc, quatre...)

 i l'avi que comença amb veu profunda: ...eren cinc o sis....( i anar pujant) ... que tenien set.... però el càntir era buit (per vuit)..., perquè era NOU! (Catacroc! es parava l'ascensor al nostre replà) (i l'avi reblava:) - I encara es deu!... (picant amb el bastó a terra i mirant al replà de dalt que era l'últim pis del l'escala)"

- Quin coi de coses d'explicar tu també... 

- Sí, però jo, si fos avi i visqués en un novè pis amb set néts,  ja sé que faria.

Tinc una família que s'estima i que creix...

Avui com sempre no hi hem pogut ser tots presencialment però si que el wazz i l'instagram de molts de nosaltres bull amb abraçades i petons de més família que no ha pogut venir. Som família extensa i ens agrada retrobar-nos. Per si era poc, la família creix... Kai Macvarish de la Peña! T'espereeem!! i ja veuràs que bé que ho passarem...

Totus filiÏs meus

Sincerament...

Volia parlar amb vosaltres i no sabia com fer-ho...

Una pregunta, amb tot l’amor...

Preferiu que ho portem bé o malament?

(....)

Fins ara, darrerament, sobretot, ho he estat fent malament amb vosaltres...

Vull dir-vos que em sembla bé tot el que esteu fent, he estat massa intransigent, potser per les meves pors...

Si  per vosaltres,  la vostra forma de fer, que jo sovint he considerat com una irresponsabilitat, és el que necessiteu perquè ho creieu, jo ho respecto.

Per tant, com que us respecto, no m’importa ja si aneu amb bona gent o dolenta, o si us feu malbé el cos, o no, o si estudieu, o no... perquè crec que vosaltres ja sou responsables dels vostres actes, dels vostres èxits i també dels vostres errors, com ho som tots, dels nostres propis èxits i dels nostres propis errors.

I ara envoleu-vos tal com m’heu vist fer, salteu, balleu, rieu i viviu tal com tots provem de fer. Benvinguts a la meva lluita... perquè vosaltres formeu part dels meus èxits, i sou vida de la meva vida.

GRÀCIES AMORS MEUS.

Coll d'Ares, gener-febrer de 1939

Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir res...

Si la lluna feia el ple, també el feu la nostra pena.

(Joan Oliver - Pere IV- , "Corrandes d'exili")

Santa Margarida de coll d'Ares

Aquests dies fa setanta-cinc anys que en Jaume passava la ratlla pel coll d'Ares, amb el que li quedava de pa i un tros de bull que li havia donat una senyora de Camprodon, coneguda per ser clienta de la botiga del Carrer de Santa Anna, a Barcelona, i refugiada en aquella vila, d'on era filla, des dels primers bombardeigs del 38. Era sanitari, i formava part de la logística de trasllat de ferits, un trasllat pel territori exsangüe del que quedava de la república, -que seguia la mateixa inèrcia que impulsava l'ofensiva dels nacionals-, la ja malentranyada república que l'havia cridat a fer la guerra amb la lleva de veterans... feia un any i mig, un any i mig etern...

Portaven ferits des dels hospitals militars de Balaguer i de Solsona cap al Ripollès i, més tard, de Ripoll a Sant Joan, després a Camprodon i d'allà fins a aquest cul gelat de món on ara es trobava, amb una bona part de l'exili republicà en retirada. 

Aquests dies fa setanta-cinc anys que milers d'espectres humans i animals travessaven la carena sota una intensa lluna, grossa, nítida i gèlida, per testimoni aguaitador, aixoplugats per sacs, mantes i lones, amb sort,  i sense res més. Els duaners francesos llençaven cap a la ribera d'Ares totes les armes, maletes, matalassos, somiers, ferralla i ormeigs sospitosos que eren requisats d'entre la llarga llengua humana que emergia de la foscor d'allà baix, d'una vall d'on exhalaven els horrors de la guerra i la deshumanització. "- Els molt malparits, feien fogueres en bidons, amb crosses retirades a vells baldats i soldats mutilats". De coll d'Ares, el camí prosseguia en carena descendent fins al coll de la Guilla on començava la pista forestal cap a Prats de Molló. 

En arribar a Prats, exhaust, i veient el panorama del camp forçós de refugiats que s'hi havia instal·lat en absoluta improvisació, estratègicament i bàsica per no deixar entrar espanyols malalts, afamats i ronyosos al poble, va decidir distreure's amb dos companys, deslliurar-se del seu compromís amb l'exercit i desertar per girar cua aquell vespre mateix, després d'haver dormit vora un foc de camp espaterrant, cap a Camprodon. Ja en tenia massa prou, i l'Angeleta i la Maria l'esperaven a Barcelona...

(fragment de la vida del meu avi Jaume Casas i Vidal (1906-2003))