De lectures polítiques...

Una constitució curta…

Efectivament, una de les coses que vam tenir molt clares des del principi és que calia inspirar-se en les constitucions nòrdiques i una mica en la dels Estats Units. Què vol dir això? Que sigui una declaració de principis reals i que tingui pocs articles, si pot ser no més de cent. Penseu que la constitució espanyola en té 169, cadascun amb subapartats, i a més té disposicions addicionals, que actuen com articles. Nosaltres volem fer a tot estirar un centenar d'articles, curts, amb un sol text o apartat cadascun, de tres línies clares i concises. A més, volem que puguin tenir una interpretació evolutiva. No poden ser textos tancats. El principal problema d'algunes constitucions, com l'espanyola, és que amb l'excusa de la protecció jurídica no es poden canviar per adaptar-se als temps. Com més paraules tingui un article, més difícil és després d'adaptar-lo a la realitat social dels temps canviants. Per tant, cal ser concisos, clars i amb poques paraules.

(Santiago Vidal, Jutge.)

Who is afraid of democracy??

One of the main problems in the Catalonia-Spain conflict is that, the Spanish government is quickly moving to a re-centralization of the country that goes against the economical, cultural, and political interests of the Catalans.

There is a crash of opposed ideas and understanding of the political configuration of Spain: should it be a centralized country (with a unique and clear central city, like France) or should it be a federalized country (with a net of strong cities with a stronger autonomy, like the United States or Germany). Spanish government wants the first option and Catalan government wants the second.

Catalan interests (again, economical, cultural, and political) will never be promoted, fulfilled or respected in a centralized country, like the one that they are planing to create in the upcoming years from the central government of Spain (you just need to read the directions of the FAES, the think tank of the Spanish right wing party, directed by former president Aznar)

Talking with hundreds of friends who live in Catalonia (some of them independentists, some of them not... Some of them Catalan speakers, and some of them not... Some of them would vote YES and some of them NO) one thing appears quite clear: there is no other way to resolve this tension and conflict than letting Catalans vote. Unless one of the parts's intention is not to resolve anything, but to stress the situation until its limit. (It is very interesting to see that, this week and in this context, the Spanish Government has unilaterally decided a ridicoulous 2015 economical budget for Catalonia. Punishment? Adding fuel to the fire to stir up tensions??)

Catalans want to vote on November the 9th and decide the relation that they want to have with the Spanish administration (that is VERY clear: 96% of the Catalan counties support the referendum -911 from 947, including Barcelona-, 80% of the population wants to vote, 60% of the parties representing Catalan people in the Parlament are working to allow Catalans to express their opinions through voting, 1'8 million people peacefully demonstrated -of a population of 7 million- in Barcelona last September 11, Catalan National day, etc, etc etc) They want to vote YES and they want to vote NO.

Cameron's attitude vs. Rajoy's: such an oxymoron.

Who is afraid of knowing people's opinion? Who is afraid of democracy??

Coll d'Ares, gener-febrer de 1939

Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir res...

Si la lluna feia el ple, també el feu la nostra pena.

(Joan Oliver - Pere IV- , "Corrandes d'exili")

Santa Margarida de coll d'Ares

Aquests dies fa setanta-cinc anys que en Jaume passava la ratlla pel coll d'Ares, amb el que li quedava de pa i un tros de bull que li havia donat una senyora de Camprodon, coneguda per ser clienta de la botiga del Carrer de Santa Anna, a Barcelona, i refugiada en aquella vila, d'on era filla, des dels primers bombardeigs del 38. Era sanitari, i formava part de la logística de trasllat de ferits, un trasllat pel territori exsangüe del que quedava de la república, -que seguia la mateixa inèrcia que impulsava l'ofensiva dels nacionals-, la ja malentranyada república que l'havia cridat a fer la guerra amb la lleva de veterans... feia un any i mig, un any i mig etern...

Portaven ferits des dels hospitals militars de Balaguer i de Solsona cap al Ripollès i, més tard, de Ripoll a Sant Joan, després a Camprodon i d'allà fins a aquest cul gelat de món on ara es trobava, amb una bona part de l'exili republicà en retirada. 

Aquests dies fa setanta-cinc anys que milers d'espectres humans i animals travessaven la carena sota una intensa lluna, grossa, nítida i gèlida, per testimoni aguaitador, aixoplugats per sacs, mantes i lones, amb sort,  i sense res més. Els duaners francesos llençaven cap a la ribera d'Ares totes les armes, maletes, matalassos, somiers, ferralla i ormeigs sospitosos que eren requisats d'entre la llarga llengua humana que emergia de la foscor d'allà baix, d'una vall d'on exhalaven els horrors de la guerra i la deshumanització. "- Els molt malparits, feien fogueres en bidons, amb crosses retirades a vells baldats i soldats mutilats". De coll d'Ares, el camí prosseguia en carena descendent fins al coll de la Guilla on començava la pista forestal cap a Prats de Molló. 

En arribar a Prats, exhaust, i veient el panorama del camp forçós de refugiats que s'hi havia instal·lat en absoluta improvisació, estratègicament i bàsica per no deixar entrar espanyols malalts, afamats i ronyosos al poble, va decidir distreure's amb dos companys, deslliurar-se del seu compromís amb l'exercit i desertar per girar cua aquell vespre mateix, després d'haver dormit vora un foc de camp espaterrant, cap a Camprodon. Ja en tenia massa prou, i l'Angeleta i la Maria l'esperaven a Barcelona...

(fragment de la vida del meu avi Jaume Casas i Vidal (1906-2003))