De lectures polítiques...

Coll d'Ares, gener-febrer de 1939

Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir res...

Si la lluna feia el ple, també el feu la nostra pena.

(Joan Oliver - Pere IV- , "Corrandes d'exili")

Santa Margarida de coll d'Ares

Aquests dies fa setanta-cinc anys que en Jaume passava la ratlla pel coll d'Ares, amb el que li quedava de pa i un tros de bull que li havia donat una senyora de Camprodon, coneguda per ser clienta de la botiga del Carrer de Santa Anna, a Barcelona, i refugiada en aquella vila, d'on era filla, des dels primers bombardeigs del 38. Era sanitari, i formava part de la logística de trasllat de ferits, un trasllat pel territori exsangüe del que quedava de la república, -que seguia la mateixa inèrcia que impulsava l'ofensiva dels nacionals-, la ja malentranyada república que l'havia cridat a fer la guerra amb la lleva de veterans... feia un any i mig, un any i mig etern...

Portaven ferits des dels hospitals militars de Balaguer i de Solsona cap al Ripollès i, més tard, de Ripoll a Sant Joan, després a Camprodon i d'allà fins a aquest cul gelat de món on ara es trobava, amb una bona part de l'exili republicà en retirada. 

Aquests dies fa setanta-cinc anys que milers d'espectres humans i animals travessaven la carena sota una intensa lluna, grossa, nítida i gèlida, per testimoni aguaitador, aixoplugats per sacs, mantes i lones, amb sort,  i sense res més. Els duaners francesos llençaven cap a la ribera d'Ares totes les armes, maletes, matalassos, somiers, ferralla i ormeigs sospitosos que eren requisats d'entre la llarga llengua humana que emergia de la foscor d'allà baix, d'una vall d'on exhalaven els horrors de la guerra i la deshumanització. "- Els molt malparits, feien fogueres en bidons, amb crosses retirades a vells baldats i soldats mutilats". De coll d'Ares, el camí prosseguia en carena descendent fins al coll de la Guilla on començava la pista forestal cap a Prats de Molló. 

En arribar a Prats, exhaust, i veient el panorama del camp forçós de refugiats que s'hi havia instal·lat en absoluta improvisació, estratègicament i bàsica per no deixar entrar espanyols malalts, afamats i ronyosos al poble, va decidir distreure's amb dos companys, deslliurar-se del seu compromís amb l'exercit i desertar per girar cua aquell vespre mateix, després d'haver dormit vora un foc de camp espaterrant, cap a Camprodon. Ja en tenia massa prou, i l'Angeleta i la Maria l'esperaven a Barcelona...

(fragment de la vida del meu avi Jaume Casas i Vidal (1906-2003))