Salvat Papasseit d'accés públic a l'ARCA : "El sol ho encen tot - mes no ho consum"

El 1918 coincideix amb Joan Miró, amb Emili Eroles, Joaquim Folguera i amb Joaquim Torres Garcia dirigint l'edició de l'únic número d'"Arc Voltaic". Torres Garcia hi publica el seu manifest Art Evolution en Francès i en Italià La seva divisa obria portes al realisme i al pragmatisme noucentista que es desenvolupava paral·lelament i proper

Arte-Evoluzione

L´arte deve essere qualcosa di concorde col corso della vida.Perció di deve essere evoluzionisti.Non dobbiamo ammetter nulla che non sia evoluzione. in tutte le nostre opere deve realizzarsi un processo evolutivo sopra di nou stessi. Non ci sará mai possible di avere una manera invariabile, ne ammettere la instituzione di scuole é neanche di avere un criterio se questo deve esser basato su qulcosa d´immobile. che serva di termine ó di ponto di comparazione.In ogni caso, il nostro criterio deve evolvere constantemente. Posti casí su questa naturale via evolutiva, il nostro compito deve consistere solamente nel segnalare, come un sensibilissimo ricevitore, quello che potremmo, chiamare: la plasticua del tempo. Per4 questo, dunque, tanto é per noi un paese che un altro, un parte di mondo che un altra; vogliamo essere internazionalli. Nulla del già fatto ci puó servire, neanche le nostre stesse opere.Per noi nulla ci puó servire, neanche le nostre siesse opere. Per noi nulla ci puó essere di definitivo.E ´necessario che ignoriamo oggi quello che faremo domani.Dobbiamo mettere in secondo termine il lavorio dello spiritio di scegliere, di selezionare per abbandonarci, invece, alla sponraneita, al connnoscimento intuitivo allo satato di simpatia col mondo reale.Bisogna identificarsi con tutto per giungere al verso sapere.L´jo vivo é el solo interessante.Non si deve dipingere n eparlare che di noi stessi, di qeusto satato di simpatia con le sose. Essere evoluzionista non é appartenere ad una scuola, e essere independenti, anzi andar contra le scuole; é essere quelcosa nel tempo.Ció no ostante non dobbiamo credere che giungeremo á conoscerci del tutto; dobbiamo andare sconprendoci. La nostre divisa deve essere: individualismo, presentismo, internazionalismo. 

J.TORRES-GARCIA

Ritmos de ciudad - 1918 - Joaquim Torres Garcia

A la pàgina 2 de la revista, Salvat Papaseit ens exposa un PLANOL d'arcs i  paral·lelismes, un celebrat cal·ligrama. El podeu rellegir tant com vulgueu perquè és visible públicament al catàleg de fons digitalitzats de la Biblioteca de Catalunya. En aquest catàleg hi trobareu l'ARCA, l'arxiu de revistes catalanes antigues. 

I'll see you on the dark side of the moon.

El jardí del dia d'avui em ve acomboiat per la proppassada lluna plena. Evidentment l'he pressentit, n'he gaudit i me'n vaig acomiadant suaument entre aromes de la meva estimada banda sonora de Frida. És una música molt subtil i que t'atrapa... les harpes màgiques de mèxic embolcallen l'ambient. 

Doncs tot prové encara de la darrera vegada en que ho vàrem deixar companys, ,..., com s'ens ha quedat el cos després de viure que som memòria i futur d'un transeünt que conduïm i que ho té tot pagat?. Ja podeu convidar-me quan vulgueu. En aquest fil de conversa té tot els meus respectes el savi de la torre de les hores de Martorell, en Francesc Pujols.

I per això mereix cançons, les cançons d'un home savi del segle XX:

• Francesc Pujols. Roger Mas

• Francesc Pujols. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi

• Jaume Sisa canta el ‘Setè cel’ en homenatge a Francesc Pujols

• Quimi Portet - Francesc Pujols

• Pau Riba - Rap hiperiològic

Coll d'Ares, gener-febrer de 1939

Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir res...

Si la lluna feia el ple, també el feu la nostra pena.

(Joan Oliver - Pere IV- , "Corrandes d'exili")

Santa Margarida de coll d'Ares

Aquests dies fa setanta-cinc anys que en Jaume passava la ratlla pel coll d'Ares, amb el que li quedava de pa i un tros de bull que li havia donat una senyora de Camprodon, coneguda per ser clienta de la botiga del Carrer de Santa Anna, a Barcelona, i refugiada en aquella vila, d'on era filla, des dels primers bombardeigs del 38. Era sanitari, i formava part de la logística de trasllat de ferits, un trasllat pel territori exsangüe del que quedava de la república, -que seguia la mateixa inèrcia que impulsava l'ofensiva dels nacionals-, la ja malentranyada república que l'havia cridat a fer la guerra amb la lleva de veterans... feia un any i mig, un any i mig etern...

Portaven ferits des dels hospitals militars de Balaguer i de Solsona cap al Ripollès i, més tard, de Ripoll a Sant Joan, després a Camprodon i d'allà fins a aquest cul gelat de món on ara es trobava, amb una bona part de l'exili republicà en retirada. 

Aquests dies fa setanta-cinc anys que milers d'espectres humans i animals travessaven la carena sota una intensa lluna, grossa, nítida i gèlida, per testimoni aguaitador, aixoplugats per sacs, mantes i lones, amb sort,  i sense res més. Els duaners francesos llençaven cap a la ribera d'Ares totes les armes, maletes, matalassos, somiers, ferralla i ormeigs sospitosos que eren requisats d'entre la llarga llengua humana que emergia de la foscor d'allà baix, d'una vall d'on exhalaven els horrors de la guerra i la deshumanització. "- Els molt malparits, feien fogueres en bidons, amb crosses retirades a vells baldats i soldats mutilats". De coll d'Ares, el camí prosseguia en carena descendent fins al coll de la Guilla on començava la pista forestal cap a Prats de Molló. 

En arribar a Prats, exhaust, i veient el panorama del camp forçós de refugiats que s'hi havia instal·lat en absoluta improvisació, estratègicament i bàsica per no deixar entrar espanyols malalts, afamats i ronyosos al poble, va decidir distreure's amb dos companys, deslliurar-se del seu compromís amb l'exercit i desertar per girar cua aquell vespre mateix, després d'haver dormit vora un foc de camp espaterrant, cap a Camprodon. Ja en tenia massa prou, i l'Angeleta i la Maria l'esperaven a Barcelona...

(fragment de la vida del meu avi Jaume Casas i Vidal (1906-2003))