Agraeixo certa fixació pels nombres al meu avi Josep que, quan jo era infant i pujàvem a l'ascensor de casa, em va ensenyar a identificar les formes i els noms dels misteriosos símbols que servien per comptar... com a mínim de l'1 fins al 9.
A l'ascensor de la meva infantesa, entre pis i pis hi havia un tram de paret on les finestretes del cambril et permetien de llegir-hi el nombre del pis al que anàvem arribant. Veies passar el número fixat a la paret per la finestreta, tot corrent de dalt a baix a mida que l'ascensor pujava...
(Vivíem al Congrés, al novè pis d'un bloc allargassat del carrer de Sant Pasqual Bailón que feia xamfrà amb la Riera d'Horta)
L'avi ens distreia i ens deia coses, seguint el ritme llarg i feixuc del trànsit d'un ascensor, molt lent, compassat i sorollós, que ens havia de pujar fins a casa i que a mi, i als meus germans més petits, ens acollonia força...
Aquesta era l'oració de l'ascensor de l'avi Josep:
"(s'engega l'ascensor, brrr, un, dos, clic cloc, brrr, tres, clic cloc, quatre...)
i l'avi que comença amb veu profunda: ...eren cinc o sis....( i anar pujant) ... que tenien set.... però el càntir era buit (per vuit)..., perquè era NOU! (Catacroc! es parava l'ascensor al nostre replà) (i l'avi reblava:) - I encara es deu!... (picant amb el bastó a terra i mirant al replà de dalt que era l'últim pis del l'escala)"
- Quin coi de coses d'explicar tu també...
- Sí, però jo, si fos avi i visqués en un novè pis amb set néts, ja sé que faria.
